LOADING

Type to search

Societat

“Se’ns vol construir, però no se’ns vol deixar construir”: la representació LGTBI als mitjans de comunicació

Share
mitjans de comunicació LGTBI

La imatge del col·lectiu LGTBI als mitjans de comunicació ha evolucionat al llargs dels anys. Foto: SexTeam/Wordpress

La comunitat LGTBI fa dècades que intenta fer-se sentir des de totes les esferes institucionals de la nostra societat. D’aquesta manera, totes les persones que en formen part pretenen aspirar a una igualtat de drets i a un augment de la seva qualitat de vida. Els mitjans de comunicació són una de les vies més immediates per visibilitzar el motiu de ser del col·lectiu LGTBI i explicar quines són les seves reivindicacions.

Des de fa temps les organitzacions per la lluita LGTBI qüestionen la imatge que els mitjans de comunicació han creat del moviment, com també si és verdaderament beneficiosa pel col·lectiu. Allò que es rep a partir d’internet i sobretot la televisió és el que ràpidament cala en les memòries dels espectadors. Conseqüentment, els mitjans compten amb una gran responsabilitat sobre la imatge de la comunitat LGTBI que es perpetua dins de l’imaginari col·lectiu de la nostra societat.

La representació de tota la pluralitat del col·lectiu

“Encara hi ha molta feina per fer als mitjans de comunicació per representar tota la pluralitat del moviment LGTBI”, afirma Elena Longares, membre de LesBiCat. La conclusió que en treu de la majoria d’aparicions que tenen persones LGTBI als mitjans de comunicació és que hi apareixen per qüestions molt concretes. Interessa sobretot la discriminació i donar ressò d’actes LGTBIfòbics. Més enllà d’això no es parla de tota la varietat que poden oferir les persones que se senten identificades amb aquest col·lectiu.

Per altra banda, Longares també afirma que les veus dominants de tot el moviment són la dels homes homosexuals: “Hi ha molts homes cis-gais referents, sobretot en el món de la política. És a dir, que actualment ocupen posicions de poder”. Amb tot, aquests espais de poder encara no s’han obert per les dones LTB. Això transmet un missatge a la societat que aquestes persones no els pertoca prendre decisions des de les mateixes institucions a les quals interpel·len per la seva igualtat de drets.

La nostra societat patriarcal dona més visibilitat als homes fins i tot en casos de discriminació

Ton Mansilla, coordinador de l’Oficina de Denúncies de l’Observatori Contra l’Homofòbia (OCH), creu que aquest fenomen es pot explicar per una qüestió social estructural: els homes són el centre de la vida social i política de la nostra estructura patriarcal i, per tant, també en els casos que es veuen discriminats, compten amb més visibilitat i més ressò. Les dades recollides per l’OCH corroboren aquesta teoria, ja que el perfil general de persona que denuncia actituds o agressions LGTBIfòbiques són homes gais d’entre vint i quaranta anys.

Elena Longares lamenta que les dones, fins i tot en un moviment impulsat en bona part per elles, continuen patint d’una masculinitat dominant. Amb tot, destaca que les dones trans són les més estigmatitzades pels mitjans i invisibilitzades dins del mateix moviment. Longares afirma que cada vegada les trans tenen més cabuda en els continguts mediàtics, però, al cap i a la fi, “hi ha moltíssims actors cis interpretant papers de personatges trans quan hi ha moltíssimes persones trans que podrien fer-ho. És una manera espectacular de reduir-ho tot”.

El sensacionalisme

“En molts casos es produeixen dobles discriminacions en conseqüència de l’actuació dels mitjans”, afirma Daniel Grande, qui forma part del Departament de Comunicació i Premsa de l’OCH. El politòleg destaca que el focus d’interès dels mitjans a l’hora de tractar el col·lectiu LGTBI és el perfil personal de la víctima i no el fet discriminatori en si. En la majoria de casos la premsa tendeix al sensacionalisme. En conseqüència, es perpetuen un seguit de perfils de persones LGTBI que distorsionen la percepció social de la pluralitat real d’aquest col·lectiu.

Grande posa l’accent en l’enfocament. Quan informativament es parteix des d’una retòrica negativa (sempre es tracten casos de discriminacions i agressions) és molt fàcil acabar generant una percepció de rebuig per part dels espectadors. Per altra banda, moltes d’aquestes notícies s’expliquen des de la victimització de les persones agredides. Se centren en les qualitats personals de les persones LGTBI agredides i els mitjans acaben per inculcar un perfil de “víctima” que pot arribar a fer entendre a l’audiència que justifica la seva agressió.

Un tractament superficial que pot ser discriminatori

Per altra banda, Grande també destaca a precarització actual de les professionals de la informació: “Les redaccions estan pràcticament buides i les cròniques ja semblen una cosa exòtica que es troba camuflada entres les notícies”. El clickbait ha reordenat les prioritats dels mitjans i les limita a l’exclusivitat i la rapidesa. Grande creu que és molt difícil acabar amb l’estigma del col·lectiu LGTBI que s’ha creat des dels mitjans si aquests no prioritzen la investigació i comprensió dels temes que es tracten. El fenomen del clickbait juntament amb la precarització de les periodistes acaben causant que les professionals hagin de parlar en molt poc temps de temes que desconeixen. Això provoca que caiguin en discriminacions que després es transmeten al públic.

La precarietat de les professionals de la informació provoca que caiguin en discriminacions

Elena Longares fila més prim en aquestes discriminacions perpetuades des dels mitjans i denuncia que el col·lectiu LGTBI rep un tractament a vegades vexatori: “El sensacionalisme dels mitjans amb fets que interpel·len al col·lectiu LGTBI reactiva un imaginari que pot semblar llunyà, però encara és present en la nostra societat”. L’imaginari retrogràd que associa als homes gais a “tenir ploma” i a les lesbianes com a “mal follades” que odien als homes. Pel que fa a les persones trans, ni tan sols en molts mitjans s’hi dirigeixen amb el pronom correcte. 

Un col·lectiu assenyalat però no inclòs

La televisió és el principal mitjà pel qual s’ha donat visibilitat al col·lectiu LGTBI. Amb tot, les poques persones representants del col·lectiu a la televisió no sempre han estat tractades de manera humana. Així ho creu Manel Ferrer, crític de televisió i presentador del programa Preferències a Ràdio 4.

Ferrer recorda l’impacte de la Veneno, un dels personatges més emblemàtics i mediàtics del moviment trans a Espanya. A la majoria de programes on apareixia els mateixos periodistes la tractaven des de la burla o el ridícul: “L’objectiu de les entrevistes a aquestes persones transgènere era que els espectadors es poguessin riure d’elles des de casa seva”. Amb tot, Ferrer també ressalta que la situació actual des dels mitjans és més favorable. Cada vegada hi ha més referents LGTBI a la televisió i també es generen continguts que atrauen a aquest col·lectiu, com seria el cas de Telecinco.

Tot i això, segons Ferrer el principal problema dels mitjans és que assenyalen el col·lectiu LGTBI en comptes d’incloure’l en la informació rutinària. El periodista destaca el cas d’Elsa Ruiz, l’humorista trans que col·labora al programa Todo es mentira de Risto Mejide. Tot i que al programa en cap moment s’hi fa cap referència expressa, alguns mitjans van “fer notícia” del fet que apareixia en el programa una persona trans. Fets com aquest fan entendre a Ferrer que a vegades es tenen més normalitzades les persones LGTBI en el dia a dia que no pas en la seva representació als mitjans de comunicació.

El fet de donar visibilitat a les persones LGTBI només quan es vol parlar d’aquesta temàtica és discriminatori

Longares també emfatitza els continguts que es venen a partir de “l’etiqueta LGTBI” i destaca l’existència de reportatges amb la finalitat de mostrar a les persones del seu col·lectiu com a persones “normals”. Amb tot, creu que el simple fet de guardar a totes aquestes persones dins la capseta de la temàtica LGTBI ja és discriminatori.

“Se’ns vol construir, però no se’ns vol deixar construir” denuncia Longares. L’activista reclama que hi ha d’haver una representació del que és la realitat del col·lectiu LGTBI, amb veus diverses de cada lletra que el configura i, sobretot, fent ressò d’aquestes persones en informacions del dia a dia, perquè també les viuen. Denuncia que la creació de la imatge LGTBI s’ha d’aconseguir a partir de veus pròpies del moviment i només així es podrà fugir de l’estereotip i el sensacionalisme, que tan sovint banalitza la realitat de la lluita que cada dia han d’afrontar les persones LGTBI.

Afegitó d’Onada Feminista

Amb motiu del mes de l’orgull LGTB+, Onada Feminista dedica gran part dels seus esforços a la creació de periodisme i continguts en relació amb el col·lectiu. Al llarg del més s’han publicat reportatges, articles i entrevistes:
– La gent gran LGTBI té més risc de patir soledat
– Els disturbis de Stonewall, la lluita de les trans que va fundar el moviment pels drets LGTBI
Dissidència de la dissidència: visibilitat romaní en el moviment LGTBI
– La comoditat que m’era privilegi
– Dulceida va accelerar la meva sortida de l’armari
– Lidia García: “Les lesbianes al folklore existeixen i estan per totes bandes
Bruno Bimbi: “Quan a una companya teva li disparen quatre trets al cap t’adones que la cosa va de debò”
– Ana Polo: “De petita pensava que no podia ser lesbiana per ser femenina i portar vestits
– José Cuadrado: “La ploma és bonica. Si la tens, l’has de treure”
– Temors i amors van de la mà com hi van el dolor i la glòria
– 5 situacions bifòbiques que encara es perpetuen
– Margarida Borràs, la primera dona trans executada a València

– Llei Trans per a dummies
Així com els programes de ràdio sobre bisexualitat, lesbianisme i trans.

Tags:
Núria Cugat Tarridas

Estudiant de Periodisme a la UAB.

  • 1

Leave a Comment

Your email address will not be published. Required fields are marked *