LOADING

Type to search

Opinió Societat

Que els diners no ens prenguin l’orgull

Share
Capitalisme

El capitalisme rosa s’ha tornat en l’única manera d’alliberació LGTB possible. Font: Judit Esposa/Onada Feminista

La samarreta a 20€, la polsera a 2,50€ i els mitjons rebaixats de preu! El dia que se celebra l’Orgull ja no és ni tan sols l’“Orgull”, és el “Pride” i està organitzat per l’associació d’empresaris ACEGAL. Segons la mateixa pàgina web de Pride BCN, és “una gran oportunitat perquè marques i entitats mostrin el seu suport al col·lectiu LGBTI”, algunes de les quals són ben identificables i posen diners perquè la “festa” pugui tenir lloc a les grans ciutats “gay friendly” com Barcelona. Aquella revolta que va començar el 1969 al bar Stonewall Inn per dones trans racialitzades i treballadores sexuals, ara és una festa patrocinada pel capitalisme rosa.

El negoci LGTBI: mercantilització de la dissidència sexual

El “capitalisme rosa” – o gaipitalisme – és l’apropiació del moviment LGTBI per part del sistema econòmic capitalista, amb especial visibilització de l’home gai, cisgènere, blanc i de classe mitjana-alta. Els seus orígens s’expliquen en les empreses que van veure una oportunitat de negoci en les necessitats de la comunitat LGTBI. El mercat, però, és molt exclusiu: gimnasos, tatuatges, bars de copes, tractaments mèdics, maquillatge… Un mercat que només permet l’accés a un nombre molt reduït de persones: les que tinguin unes necessitats específiques i se les puguin pagar, és clar.

Es tracta d’un procés que es va consolidar a partir dels anys 90, explica Brot Bord a “Somewhere over the rainbow: mercantilización y asimilación de la disidencia sexual”. Segons Bord, “la burgesia rosa ha anat més enllà del simple aprofitament eficient d’un nínxol de mercat”. S’ha tornat en l’única manera d’alliberació possible, l’apropiació del discurs polític com a únic mecanisme de legitimació i la imposició d’uns determinats models de comportament. Una homonormativitat que genera exclusió i desigualtat dins el mateix moviment LGTBI.

“Millor ser marika i no eurogai”

Un exemple proper és el del Gaixample a Barcelona. De fet, cal destacar un episodi que va succeir l’any 2005 quan un grup de dissidència sexual anticapitalista va deteriorar alguns dels establiments del Gaixample. Sota lemes com “Millor ser marika i no eurogai” es manifestaven contra la discriminació del col·lectiu en funció del poder adquisitiu. Tanmateix reivindicaven la llibertat estètica i que no es limités el col·lectiu a unes determinades zones. El que s’evidencia és el descontentament i la incomoditat que generen aquests espais per les persones del col·lectiu que no entren dins els cercles predefinits pel sistema.

Bord, per això, reflexiona sobre com els empresaris donar la volta a les reivindicacions del col·lectiu per treure’n rèdit econòmic. Un altre exemple: enguany l’Orgull LGTBIQ+ de Madrid va anunciar que un dels seus pregoners seria Carlos Sobera, presentador del programa First Dates de Cuatro. A banda que Sobera no forma part del col·lectiu, la televisió ha estat un espai on més s’ha visibilitzat la normativitat gai. I és que, de fet, els programes televisius també han trobat un nínxol d’audiència que els proporciona grans beneficis econòmics.

Construïr espais alternatius de reivindicació

Capitalisme

Cartell de l’Orgull Crític de Madrid 2020. / Font: euforia.org

Per això, a mesura que passen els anys i passen els “Orgulls”, cada cop més veus s’erigeixen contra una reivindicació que es viu com a festivitat alhora que és apropiada pel capitalisme per treure’n un rèdit econòmic. De fet, s’han creat Orgulls alternatius com el 28J Autònom de Barcelona o l’Orgullo Crítico de Madrid, que neixen de la necessitat de construir espais d’inclusió, anticapitalistes i interseccionals.

Mentre que el sistema econòmic delimita l’espai relacional per a la dissidència sexual, s’exigeixen mecanismes per evitar les agressions LGTB-fòbiques que es produeixen fora dels “entorns segurs”. Perquè l’orgull no hauria de dependre d’un espai, un nivell socioeconòmic o d’una nova normativitat.

Afegitó d’Onada Feminista

Amb motiu del mes de l’orgull LGTB+, Onada Feminista dedica gran part dels seus esforços a la creació de periodisme i continguts en relació amb el col·lectiu. Al llarg del més s’han publicat reportatges, articles i entrevistes:

– La gent gran LGTBI té més risc de patir soledat
– Els disturbis de Stonewall, la lluita de les trans que va fundar el moviment pels drets LGTBI
– Dissidència de la dissidència: visibilitat romaní en el moviment LGTBI
– La comoditat que m’era privilegi
– Dulceida va accelerar la meva sortida de l’armari
– “Se’ns vol construir, però no se’ns vol deixar construir”: la representació LGTBI als mitjans de comunicació
– Lidia García: “Les lesbianes al folklore existeixen i estan per totes bandes
– Ana Polo: “De petita pensava que no podia ser lesbiana per ser femenina i portar vestits
– José Cuadrado: “La ploma és bonica. Si la tens, l’has de treure”
Març Llinàs: “Tenim una gran desconeixença sobre el nostre propi gènere
– Bruno Bimbi: “Quan a una companya teva li disparen quatre trets al cap t’adones que la cosa va de debò”
– Temors i amors van de la mà com hi van el dolor i la glòria
– Margarida Borràs, la primera dona trans executada a València

– 5 situacions bifòbiques que encara es perpetuen
– Llei Trans per a dummies

Així com els programes de ràdio sobre bisexualitatlesbianismegaitrans i asexualitat.

Tags:
Judit Esposa

Estudiant de Periodisme a la UAB. En paral·lel, cursant un Mínor en Desenvolupament Sostenible i Ciutadania Global.

  • 1

Leave a Comment

Your email address will not be published. Required fields are marked *