LOADING

Type to search

Cultura Opinió

“Petits contes misògins”: la sàtira de les burgeses

Share
Patricia Highsmith

Patricia Highsmith. Font: vozpopuli.com

A la soltera li amputen una mà, la infèrtil acaba parint disset infants, la ballarina mor estrangulada enmig d’un tango i la mestressa de casa acaba perdent el coneixement amb una barreja explosiva de pastilles i alcohol a l’estómac. Petits contes misògins va ser una revelació per part de Patricia Highsmith. Aquesta intrigant novel·lista –nominada al Nobel– va mostrar la seva cara més allunyada de la seva reinventada carrera literària de novel·la negra amb aquest breu recull de contes.

Highsmith, pertorbada per la seva homosexualitat oprimida, estava obsessionada amb les dones i tot allò que les feia “dignes” de ser considerades com a tal. “La vida sense crim no té sentit” solia dir l’escriptora, i sembla que ha impregnat d’aquesta filosofia els disset breus relats que són protagonitzats per verdaderes caricatures de l’American Way of Life.

La Dona i el Marit es menyspreen i es fastiguegen per intentar sobreviure en una societat de pautes arbitràries i mortíferes

Amb tot, l’escriptora troba el punt mig entre la humanitat i la tragèdia –fregant el confús límit amb la comèdia absurda– que permet extreure dels seus relats la dura crítica cap a les del seu gènere. Se’n riu de la Dona Americana i a la seva cultura de somiar amb una casa amb porxo blanc, la gespa diàriament tallada pel seu marit i evidentment mantenir un matrimoni heterosexual, quatre infants i un gos que es digui Toby. Amb tot, l’home, el Marit i proveïdor de la família, tampoc queda excepte de cap mal.

Amb les seves historietes Highsmith permet entreveure l’absurd de les relacions entre homes i dones. Posa l’accent en les ridícules accions de cada un dels gèneres per tal de satisfer un imaginari que no els garanteix cap felicitat. Es tracta d’un duo avorrit que, en el fons, es menyspreen i es fastiguegen l’un a l’altre per intentar sobreviure en una societat de pautes arbitràries i mortíferes. Unes normes encaramel·lades pels diumenges a missa, les tardes de safareig, cafè i galetes amb les veïnes i els partits de beisbol entre pare i fill.

Iniciació a ser “dona”

Els diferents contes presenten a protagonistes excèntriques i absorbides per allò que entenen que els dona sentit a ser “dones” des de ben jovenetes. Com la Thea (la perfecta senyoreta): educada, bonica, intel·ligent i encisadora. Amb tot, guarda sota una muntanya infinita d’aparences la crua realitat que no té cor. O la Catherine, qui ja de ben petita vol assumir l’estètica d’una dona madura i pertorbadorament seductora.

A les dones de classe mitjana no se’ls hi permet aspirar a més en la seva reduïda societat del benestar

Potser és cert que la Catherine volia ser la femme fatale per excel·lència tot i ser violada vàries vegades. Potser és cert que Thea era incapaç de sentir empatia per tal de ser la més bella. Amb tot, el que Highsmith aconsegueix amb aquestes històries tan desesperançadores per les dones és ressaltar la seva veritable agonia: tot i ser violades, odiades i marginades, no se’ls hi permet aspirar a res més en la seva reduïda societat del benestar i això comporta haver de suportar tots els “danys col·laterals”.

L’home

El marit de l’Elaine, qui està convençut que el motiu de casar-se és tenir una dona per la resta dels seus dies, quatre fills, un gos… –ja torna a sonar la mateixa cançoneta– convenç a la seva dona perquè es posi de cap per avall cada dia durant deu minuts per ser més fèrtil. Un cop es queda embarassada per primer cop, ja no pot parar. Douglas, el marit, s’arruïna, perd el contacte amb els amics i la seva família. Finalment, és internat en un psiquiàtric tenint disset fills i una dona que encara no es sent satisfeta com a mare.

Les aspiracions de les dones acaben allà on es buida la cartera, s’esgota el seny o s’apaga l’amor del seu home

L’autora fa evident que les aspiracions de les dones acaben allà on es buida la cartera, s’esgota el seny o s’apaga l’amor del seu home. Amb tot, la voluntat d’autodestrucció –del matrimoni, d’una relació, de la seva vida– de moltes d’elles també les condueix al seu destí fatal. Un instint força coherent donades les controvertides circumstàncies en què han de pretendre ser felices.

Frustracions

Les aspiracions de tota senyoreta, mare, amant es redueixen –tal com ja assenyala el seu títol social– a complaure un seguit de necessitats dels homes. Tot i això, Highsmith ironitza sobre el fet que les frustracions conseqüents d’aquestes dones realment estiguin arrelades a aquestes aspiracions. Unes aspiracions postisses i imposades que l’escriptora demostra com arriben a ser d’absurdes.

Un exemples n’és la Margot: una mare de família, amb un marit, fills… –sona una altra vegada– que és tan perfeccionista que no pot assumir moltes de les tasques que se li atribueixen com a mestressa de casa. En una ocasió organitza un sopar pels companys de feina del seu marit alternant atacs d’ansietat i pastilles. Una combinació poc aconsellable entre calmants i alcohol la condueixen a l’hospital.

Highsmith

Il·lustració de Patricia Highsmith. Font: arovarse.org

Amb el conjunt d’aquests relats Patricia Highsmith aconsegueix desfogar la seva frustració amb els homes, amb la societat americana de classe mitjana –i la cançoneta fastigosa que se’n deriva– però sobretot amb les del seu gènere. Highsmith era representativa, com tantes altres dones, d’una frustració amb ella mateixa que no la deixava viure tranquil·la només pel fet de sentir atracció per les dones i no cap als homes, com se suposa que “hauria de ser”.

Ella va odiar a la seva societat, però sobretot es va odiar a ella mateixa tot i ser conscient de l’absurd dels seus complexos, obsessions i tot plegat. També va odiar a les dones, a la seva mare i a les seves amants. L’escriptora era conscient de la misogínia arrelada en les aspiracions vitals de les dones i, conseqüentment, es va permetre menysprear a les del seu gènere a l’hora que no deixava de menysprear-se a si mateixa. Amb tot, resulta una postura massa crítica i poc emancipadora, encara massa encallada en algun trauma del passat i amb poca visió de futur. De ben segur que Highsmith s’enduria més d’una sorpresa observant els estils de vida de les dones del present.

Tags:
Núria Cugat Tarridas

Estudiant de Periodisme a la UAB.

  • 1

Leave a Comment

Your email address will not be published. Required fields are marked *