LOADING

Type to search

Opinió Vida

No estàs gorda, estàs “rellenita”

Share
Alejandra Sánchez - rellenita

L’Alejandra Sánchez menja un dels seus pastissos preferits el dia del seu aniversari. Font: Arxiu Personal

Des de ben petita hi ha una paraula que sempre he odiat: rellenita. Aquesta és la paraula que ma mare utilitzava per referir-se a la meva aparença física. “No estás gorda, estás rellenita”, em deia. 

Òbviament sé que l’ús d’aquesta paraula tenia tota la bona intenció d’una mare que no vol ferir els sentiments de la seva filla ja des de nena. Però, tot i les bones intencions, a mi ser rellenita em molestava moltíssim, perquè suposava estar en una espècie de limb. D’una banda, no podia reconèixer, acceptar i aprendre a conviure amb la meva condició de persona grassa, però, pel altrament, tampoc podia identificar-me amb aquelles considerades “primes”. El meu tipus de cos semblava no existir, no tenia referents, estava en el no-res. Simplement era la rellenita, quelcom que no sabia ben bé que era, però amb què tothom m’identifica, i, per descart, no em va quedar una altra que adoptar aquell rol. “Qui és l’Alejandra? Ah, l’Alejandra, és la rellenita”. 

Precisament és aquest rol, el de rellenita, el que m’ha portat a tenir innumerables limitacions i, moltes vegades, humiliacions. Al col·le, he estat insultada molts cops. Ara sé veure que és perquè als nens no els hi agradava que una noia fos més bona i més llesta que ells en absolutament tot. I què utilitzaven llavors per ficar-se amb mi? El meu pes. No hi ha res pitjor que sentir-se atacat per contraatacar i donar on fa més mal. “Estàs gorda”. I el professorat sempre responia de la mateixa manera. “Tranquil·la, nena, si en aquest món hi ha molta gent grassa”. Jo era la que s’havia de compadir i acceptar que no era l’única al món, que allò que m’havia passat no era tan important. Els companys que m’havien insultat, però, no rebien cap mena de càstig o conseqüència.

El meu tipus de cos semblava no existir, no tenia referents, estava en el no-res

A l’estiu sempre deia -i dic- que no m’agradava anar a la platja. “A mi el sol és que em molesta molt, se m’irrita massa la pell. La sorra? No no, no està fet per a mi, de veritat, no m’agrada”. Mentida, és simplement el fet de posar-me bikini suposava -i suposa- acceptar any rere any que aquell estiu tampoc ho he aconseguit, continuo sent rellenita un altre estiu més. 

Rols, insults i humiliacions que van tenir conseqüències directes en la meva infància i adolescència. Vaig començar a fer dietes a partir dels 12 anys i n’he fet de tota classe. Què fa una nena de 12 anys fent dieta? Doncs no ho sé, la veritat. Considero que mai ho he fet “per encaixar” o per tenir amics. Jo encaixava, jo en tenia d’amics, però, en la meva ment, sempre he portat escrit el mateix: rellenita, gorda, grassa. Em deia a mi mateixa: “segurament que aquesta persona t’està parlant perquè ets gorda i li fas pena. Com li has d’agradar a aquest noi si estàs gorda? Millor fixa’t en un altre, més de la teva categoria, una mica més lleig o gras”. 

Alejandra Sánchez - rellenita

L’Alejandra Sánchez als 15 anys, abans de començar a perdre pes. Font: Arxiu personal

A mesura que la meva adolescència avançava i anava tenint, a poc a poc, més independència, vaig anar apoderant-me més i més del meu cos. Quan vaig deixar d’estar sota el control dels meus pares tenia més facilitat per saltar-me determinats àpats, prendre sucs quemagrasas com una boja o fer exercici fins a, literalment, defallir

A finals de l’ESO, un cop graduada, els meus pares em van fer un regal. Vaig demanar una el·líptica i, el primer estiu que la vaig tenir, vaig perdre 10 quilos. 10 quilos en poc més de dos mesos que no estava disposada a recuperar. Va ser llavors quan vaig entrar en una espiral de culpabilitat i remordiments cada cop que menjava “més del compte” o que em saltava un entrenament. Durant el batxillerat vaig seguir de dieta en dieta i vaig arribar a quedar-me en una talla 36. Jo, que havia tingut una 44, estava en una 36. I us diré per què: no menjava i feia esport constantment. 

Tota la meva vida, la sensació de pujar a la bàscula i veure que marca menys que ahir m’ha semblat addictiva

Va ser també al batxillerat quan vaig tenir la meva primera relació -tòxica- amb un noi. Més enllà de la càrrega emocional que va suposar, per mi el fet d’haver de mostrar el meu cos a un noi em terroritzava. Recordo perfectament el moment en què li vaig dir “pues esto es lo que hay” i em va respondre que estava prou bé. Vaig assumir que estava mentint, perquè no estava gens bé, “però ho diu perquè ell tampoc és res de l’altre món”, vaig pensar. 

Al meu viatge de final de batxillerat tots els meus companys van veure el meu espectacular canvi físic després de mesos sense menjar i fent esport compulsivament. Em vaig sentir més respectada, més integrada i més desitjada que mai en la meva vida. I tot perquè estava increïblement prima, tot i no estar gens sana. I la gent em deia “què prima t’has quedat, que guapa estàs, no sembles ni tu”. És això, t’agrado quan no sóc jo?

Alejandra Sánchez - rellenita

L’Alejandra Sánchez després del Batxillerat, quan havia perdut més de 10 kilos. Font: Arxiu personal

Durant tota la meva etapa universitària la cosa no va canviar gens. Seguia alternant èpoques on feia esport de manera obsessiva amb la dieta que toqués en aquell moment. Tampoc va canviar la sensació, la maleïda sensació, que tenia -i tinc-  cada vegada que se m’apropa algú, que conec a algú, que treballo amb algú. “Segur que està pensant que sóc grassa. S’haurà donat de quina talla tinc o que aquesta samarreta em marca tota la panxa? Em parla per pena? No, no li puc agradar a aquest noi, a veure, és que sóc rellenita i ell no”. 

El pes -com la sexualitat, la identitat o l’autoestima- és una altra arma al servei del patriarcat per fer-nos sentir que mai serem suficientment bones

No sé si mai he tingut un trastorn alimentari, però el que sé és que, tota la meva vida, fins i tot ara, la sensació de pujar a la bàscula i veure que marca menys que ahir em sembla addictiva. 

Les persones no valen el que pesen, ni valen allò que semblen, ni la roba que porten, ni el seu aspecte físic. Procuro no jutjar a ningú pel seu aspecte físic, però sempre m’he sentit jutjada pel meu, pel rol que tenia, per ser la rellenita des de sempre. Parlem del pes, dels trastorns que se’n poden derivar, de la pressió social que s’infringeix sobre nenes perquè compleixin els estàndards. Intentem, si us plau, enfocar-ho des d’un altre lloc. Des d’escoltar el nostre cos, des de tenir una relació saludable amb el menjar i l’esport, i intentem fugir de l’òptica de la por i del “si menges això, no entraràs en aquest vestit”. El pes -com la sexualitat, la identitat o l’autoestima- és una altra arma al servei del patriarcat per fer-nos sentir que mai serem suficientment bones. Però, germanes, permeteu-me que us digui una cosa, com a persona que va passar de la talla 44 a la 36, puc dir-vos que ni quan estava increïblement prima vaig ser feliç, perquè el patriarcat sempre trobarà un altre cànon de bellesa que no compliu. I això no és vida

No puc dir, a hores d’ara, que el meu problema estigui superat, ni de bon tros. Porto la paraula rellenita encara escrita al cap i al cor. Per tant, no donaré lliçons a ningú, però sí demanaré que sigueu conscients que opinar sobre el pes -sobre el físic- d’una persona, pot tenir conseqüències de per vida.

Aquest text és una adaptació de l’editorial del programa sobre Trastorns Alimentaris de Feminismes a Ràdio 4, on també vam entrevistar a l’artivista Zinteta. Pots recuperar el programa complet, aquí: 

 

Tags:
Alejandra Sanchez Villaverde

Periodisme a la UAB. Onada Feminista a Ràdio 4 i UAB Ràdio. Redactora al diari i la ràdio de La Marina. He après als informatius de RNE i Betevé.

  • 1

Leave a Comment

Your email address will not be published. Required fields are marked *