LOADING

Type to search

Cultura

Natalia de Molina: “A vegades no gaudeixo el que em passa perquè sento que no m’ho mereixo”

Share
Natalia de Molina Goya Techo y Comida

Natalia de Molina amb el Premi Goya a Millor Actriu Protagonista pel seu paper a “Techo y Comida”. Foto: Ana Belén Fernández/Premios Goya

Natalia de Molina es va endinsar al món del cinema amb la pel·lícula Vivir es fácil con los ojos cerrados de David Trueba, per la qual va guanyar el Goya a Millor Actriu Revelació. Des de llavors no ha deixat de treballar i d’interpretar a dones que trenquen estereotips, com a Elisa y Marcela o a Kiki, el amor se hace, ambdues disponibles a Netflix. Pensa i reflexiona les respostes mentre parla, però es nota que, malgrat els dubtes, té clar quin és el camí a seguir.

Quan vas recollir el teu primer Goya vas dir: “Ens ho trauran tot si volen, però no els nostres somnis ni la nostra capacitat de fer els somnis realitat. Natalia de Molina ha fet realitat els seus somnis?

Doncs la veritat és que molts, també molts que ni havia somiat i espero fer-ne realitat molts més. S’han complert moltes coses que semblaven impossibles, com poder viure de la meva feina, en una professió molt inestable i molt fotuda. A més, he pogut fer pel·lícules com les que faig amb personatges molt potents de dones tan interessants i tan diferents. Al discurs que menciones jo estava molt nerviosa. El veig i dic “mare meva, que bé vaig parlar”. Són paraules que sortien del cor en aquell moment.

La majoria dels teus papers són dones que es plantegen una forma de viure diferent de l’establerta. A vegades és el que els ha tocat i d’altres és el que elles volen, però, sigui com sigui, aquests papers vénen a tu o ets tu que vas a ells?

La veritat és que és una mica les dues coses. Tinc la –de Molina s’atura i dubta– tampoc m’agrada parlar molt de sort, perquè a vegades sento que la sort és una cosa que s’escapa de nosaltres. Però bé, sí que hi ha certa sort que els directors i directores pensin en mi per a certs papers així. I jo, òbviament, també ho trio i treballo en el que em ve de gust explicar i on em ve de gust bolcar-me. És la suma de les dues coses.

Quan vas guanyar el teu segon Goya, aquest cop a Millor Actriu Protagonista per la pel·lícula Techo y comida, vas dir: “Crec que el cinema també guanya quan se’ls dóna més espai a les dones, que som moltes, som la meitat“. El teu treball ha estat constant durant aquests últims anys, però has notat una millora pel que fa a la representació femenina al cinema?

Encara que s’hagi aconseguit més representació les dades són esgarrifoses. Hi ha moltes vessants de la indústria amb poca representació femenina. Les actrius, al cap i a la fi, tenim més visibilitat, però després hi ha un munt de departaments on estan bastant controlats pels homes. Pel que fa a les actrius encara hi ha moltíssim per fer perquè hi hagi personatges femenins protagonistes amb edat que siguin igual d’interessants que els masculins. La carrera dels actors creix com més grans són, però nosaltres comencem a desaparèixer amb l’edat i fem personatges menys interessants. Jo sóc conscient que ara estic vivint el moment més dolç de la meva carrera perquè sóc jove i hi ha més papers. Cal lluitar, les dones també som molt interessants com més edat tenim, sabem més de la vida i ens mereixem també que s’expliquin les nostres històries, com les de tothom. Si no només es narra una part de la realitat, una sola mirada i n’hi ha moltes de mirades. Cal això, que s’aposti per més dones darrere i davant de les càmeres.

“La carrera dels actors creix com més grans són, però nosaltres comencem a desaparèixer amb l’edat i fem personatges menys interessants”

Parlaves ara de l’edat, és cert que tu t’havies foguejat com a actriu en el teatre durant bastants anys, però vas arribar a la indústria cinematogràfica bastant jove. Com és entrar al món de cinema sent una dona de 21 anys?

Doncs ja et dic, si és que va ser tot increïble. A més, vaig tenir la sort de fer-ho amb David Trueba, que és un tros d’artista, i amb Javier Cámara, que va ser el millor company que podria haver tingut. La meva entrada va ser també molt bonica i molt màgica, molt de conte, com la pel·lícula, com Vivir es fácil con los ojos cerrados. I després, ja amb l’edat, i ara que porto més temps, també em vaig adonar de com era d’innocent en moltes coses i com és de difícil tot plegat. Tenim constament un focus a sobre nostre, en el qual es mesura des de cada cosa que dius a com vesteixes o si t’has maquillat d’una manera o d’una altra. I a vegades això també m’atabala molt de la meva professió, aquesta pressió que encara que te’n vulguis desfer sempre hi serà. A les revistes, als mitjans, a tot arreu, segueixen existint aquest tipus d’articles de la millor o la pitjor. I encara que passis d’això hi ha una cosa que inconscientment queda i sempre intentes posar bona cara.

Parlaves de situacions o d’articles que segurament són masclistes i que acaben rivalitzant les dones. T’has trobat amb situacions especialment masclistes en el món de cinema?

Doncs ho hauria de reflexionar. Ara mateix no sabria dir-te’n, però segur que sí. Em vénen al cap coses més superficials com les catifes vermelles en les quals sempre t’estan preguntant de què vas vestida. Últimament intento lluitar molt per poder anar amb vambes als photocalls. És una bestiesa, però en realitat significa molt perquè és que has d’anar sempre amb talons i si no els portes, ets la rara, especialment si ets jove. Les jovenetes és com que hem d’anar sempre aparentant més edat de la que tenim. Jo intento lluitar per aquest tipus de coses, que són una ximpleria, però crec que no es fa i s’hauria de fer més perquè els talons són una tortura quan has d’estar sis hores dempeus contestant als mitjans.

“Les dones també som molt interessants com més edat tenim, sabem més de la vida i ens mereixem que s’expliquin les nostres històries”

Fa set anys que treballes com a actriu de cinema, amb reconeixements de tota mena, ja sigui en premis, pels espectadors o per la crítica. Encara sents, cosa que a moltes dones els passa, la síndrome de la impostora?

Sí, és clar que sí. Jo sempre, la veritat és que sóc molt insegura i molts cops no sóc conscient de les coses bones que m’han passat. A vegades sobretot no les gaudeixo perquè sento que no em mereixo el que em passa o que algú un dia dirà “però què fa aquí aquesta noia. No val res”. És un sentiment que ens passa a molts artistes, aquesta por, aquesta sensació de ser un impostor.

Potser no ho saps i per això no t’ho pots aplicar, però com es podria combatre?

Jo el que faig és treballar i implicar-me més en cada cosa que faig. Intento superar-me i quan apareix aquesta veueta procuro que no em bloquegi a la feina. Intentar callar-la una mica per gaudir del que estic fent, perquè en realitat sóc una afortunada total.

Pots recuperar l’entrevista a Natalia de Molina al programa sobre Dones i Cinema d’Onada Feminista, així com l’entrevista a l’actriu Itziar Castro.

Tags:
Mar Sifre Rigol

Estudiant de Periodisme a la UAB. Mínor en Estudis de Gènere. Editora Web a Onada Feminista. Col·laboro a Feminismes a Ràdio 4.

  • 1

Leave a Comment

Your email address will not be published. Required fields are marked *