LOADING

Type to search

Cultura

María José Llergo: “Vull que la meva música sigui un espai segur per als que han patit incomprensió o invisibilitat”

Share
María José Llergo

Imatge de María José LLergo al seu disc Sanación. Font: mariajosellergo.com

María José Llergo és una cantant de vint-i-sis anys nascuda a Pozoblanco, Córdoba. El primer i, de moment, únic àlbum de la cantant és Sanación (2020) i recull set temes que “reflecteixen el seu procés de curació emocional“. Llergo barreja el flamenc clàssic amb els nous corrents musicals electrònics i utilitza lletres reivindicatives per parlar d’allò que la travessa i preocupa com a cantautora.

La primera cançó que vas publicar, Niña de la dunas, va ser un gran èxit des del primer moment. Com et vas prendre aquesta entrada dins la indústria musical?

Amb moltíssima tranquil·litat perquè sé que és una cosa que no puc controlar. Sempre intento tenir el meu centre en la música, que és el que a mi m’omple i m’agrada. Una vegada que jo crec que ja no puc fer més per una cançó, la deixo perquè segueixi creixent per si mateixa i es vagi movent pel món. En aquest viatge que té, ella escull per on es mou. Si es fa viral, o no, no depèn de mi, però ho agraeixo. Lògicament m’agrada veure com els altres reben el que faig. Però no vull que res es fiqui en el procés creatiu, que ha de tenir calma i pau.

Alguns cataloguen la teva música com “flamenc avantguardista” o “la revolució del flamenc”, però els teus referents són molt clàssics. El teu avi va ser qui et va ensenyar flamenc des de molt petita. Quin tipus de música sents que fas tu?

Jo faig música d’autor. La lletra està composta des de zero, la melodia també. Sóc una noia de vint-i-sis anys de Pozoblanco component i escrivint. Hi ha picades d’ullet per tot arreu al flamenc tradicional perquè sóc andalusa. El flamenc ha estat sempre en la meva vida, va entrar-hi sense demanar permís. Ell hi era, m’embriagava i m’inspirava molt. La meva música té tints electrònics perquè la nostra generació ha nascut amb la tecnologia a la mà, literalment. En la meva música hi ha des d’una guitarra flamenca i una veu, fins a sintes i atmosferes perquè es generi l’estat d’ànim que tu necessites. És la meva forma més sincera d’entendre la música.

La meva música té tints electrònics perquè la nostra generació ha nascut amb la tecnologia a la mà

Què vols aconseguir amb la teva música?

La meva música és un fi en si mateix. No la faig pensant en res més que expressar-me. No li demano res a la música perquè ella ja m’ho ha donat tot. M’ha donat una via d’escapament, un espai on ser jo en la meva màxima expressió i ser lliure. La música m’ha permès trobar-me amb mi mateixa i les meves pors. També m’ha permès obrir-me a això que està per sobre de nosaltres, que s’obre pas a través de l’art i que ningú sap molt bé com explicar.

Quina perspectiva li estàs donant als teus nous projectes musicals?

Estic fent el videoclip d’una nova cançó. Es tracta d’una cançó per compàs de tango encara que la melodia i la lletra no són tradicionals, com sempre. Estic component i intentant expressar-me sense que la pandèmia m’influeixi massa. Es respira un aire social de preocupació i d’incertesa que no vull reflectir. Intento donar-li un altre enfocament.

En diferents entrevistes has parlat de feminisme, de visibilitat gitana, de capitalisme, d’habitatge, etc. Però et dediques a la música. Tens por que se t’acabi preguntant per això i no per la teva música?

La meva música estaria buida i incompleta sense entendre d’on vinc, com penso i com sento. M’agradaria que la gent que ve d’on jo vinc sàpiga amb certesa que pot arribar a on vulgui amb el seu esforç i el seu treball. Amb la seva veu i el seu talent pot fer meravelles, que ningú li digui el contrari. Vull que la meva música sigui un espai segur per als que han patit incomprensió o invisibilitat en algun moment. Vull que sigui un espai obert i on tothom pugui sentir-se si mateix i trobar-se amb les seves pors. Busco un espai on un pugui sentir-se vulnerable i poderós alhora, independentment de la seva forma d’estimar, del seu color de pell o de la seva procedència.

La música m’ha permès trobar-me amb mi mateixa i les meves pors

Creus que aquestes etiquetes limiten?

Les etiquetes són incompletes. Entenc que, en certs moments, un ésser humà les necessiti per entendre alguna cosa, però aquesta cosa serà totalment parcial. Una etiqueta mai t’acaba de definir del tot. Per exemple, jo soc “cantaora” però també escric i componc. A mi no m’importa l’etiqueta que necessitin per a entendre’m, perquè jo sé que no la necessito. Simplement faig música i escric. Intento ser el més sincera que puc en cada cançó amb mi mateixa. Per extensió, també amb vosaltres. Les etiquetes a mi mai m’han agradat, perquè crec que acoten molt a la persona, a la cançó i la música.

Si t’ha agradat l’entrevista a María José Llergo també pots llegir, veure i escoltar les entrevistes a les exconcursants d’OT: Samantha, Chica Sobresalto i Anne Lukin, així com escoltar el programa que Onada Feminista va dedicar a Música Jove, amb Suu o Pupil·les, entre d’altres.

Tags:
Andrea Salazar Steindorff

Estudiant de Periodisme de la UAB

  • 1

Leave a Comment

Your email address will not be published. Required fields are marked *