LOADING

Type to search

Cultura

Lidia García: “Les lesbianes al folklore existeixen i estan per totes bandes”

Share
Lidia García - lesbianes folklore

Lidia García, investigadora a la UMU i especialista en copla, cuplé i zarzuela amb perspectiva de gènere, ens parla de les lesbianes i bisexuals al folklore. Font: lidiagarciagarcia.com

El nostre és un país amb especial devoció per airejar les vides de la gent, on al capdavall tot acaba sent públic. No passa el mateix amb la vida de les folklòriques lesbianes o bisexuals, malgrat que serviria per reivindicar el seu lloc i el del col·lectiu LGTBI. Lidia García, @thequeercanibot a Twitter, és investigadora de la Universitat de Múrcia i especialista en copla, cuplé i zarzuela amb perspectiva de gènere. A més, ella es declara bollera i de classe obrera, indicadors que suma en les seves recerques, així com al seu podcast ¡Ay, campaneras!

Gran part del món masculí de la faràndula ha estat visible com a gai, encara que fossin menyspreats per la societat. La majoria som capaços d’anomenar homes gais que es dediquen al món de l’espectacle, però no passa el mateix amb les dones lesbianes o bisexuals. Així que t’ho he de preguntar, hi ha dones lesbianes al folklore?

Existeixen i de fet estan per totes bandes. El que passa al folklore amb les dones lesbianes o bisexuals, amb les dones sàfiques en general, és una mica el que ocorre a la vida: estem pertot arreu, però som invisibles perquè patim una doble opressió. D’una banda, no complir amb la norma heterosexual i per l’altra ser dones, la qual cosa ha fet que estiguem absolutament als marges. Però sí que hi són i estan, encara que sigui un tema espinós.

Per què no són visibles les dones lesbianes o bisexuals? Què passa?

Doncs a part d’aquesta doble opressió que dificulta les coses, crec que també té molt a veure que la figura femenina al món de la faràndula, de la cançó o del cinema s’ha construït des de la mirada masculina i, per tant, han hagut de ser objectes de desig per a l’home. Si se sabia que una d’aquestes grans cantants o actrius era lesbiana difícilment es podia construir la ficció de què estava absolutament disponible per als homes, en tant que espectadors o oients, però també en tant que una alguna cosa més.

Les lesbianes i bisexuals són poc visibles dins el món d’espectacle, però en el cas de les dones al folklore espanyol, les seves vides han estat força públiques des de sempre. Com és ocultar-te quan la teva vida forma part de la història viva d’un país?

Imagina’t, un espant i un horror –Lidia García comença a riure, gairebé per no plorar-, així s’han quedat la majoria, fatal. Per començar es troben amb la història de com és de difícil ocultar-te quan ets una persona pública, però a més a més al folklore es dóna un fenomen que és particularment conegut: “los secretos a voces”. Tots sabem moltes coses de la vida privada d’aquestes dones que difícilment es poden enunciar i dir en veu alta perquè ens costarien molts problemes, fins i tot legals. Vivim en un país en què es considera que dir que algú és gai o lesbiana és un delicte contra el seu honor, com si l’estiguessis acusant d’una cosa dolenta. Llavors, d’una banda està aquesta capacitat de conviure amb “los secretos a voces”, però per l’altra sí que hi ha hagut intèrprets que han estat absolutament injuriades i infravalorades i que han vist afectades les seves carreres. Precisament potser no per ser clarament visibles, cosa que als anys 40, 50 o 60 era molt difícil, però sí per no haver fingit d’alguna manera, i d’això també tenim exemples.

El folklore popular espanyol sempre s’ha relacionat amb els marges socials

Tu defenses que la cobla ha format part del referent lèsbic, però les seves lletres no eren especialment concretes, segueixen sense ser-ho, i òbviament no es tractava el tema obertament. Per què ha estat un referent llavors?

En primer lloc perquè tot el que té a veure amb el folklore popular sempre s’ha relacionat amb els marges socials. Em refereixo al folklore popular espanyol en un sentit ampli, dins d’aquesta cosa enorme de contorns difusos, d’allò aflamencat. Sabem que parlem de gèneres diferents, però que estan relacionats d’alguna manera. És una música que després, paradoxalment, ha estat apropiada pels discursos oficials, però que en un principi neix dels marges, dels racials, dels socials, dels de gènere… No és casualitat que tota la història de transvestisme espanyol s’hagi fet precisament imitant a aquestes dives folklòriques. En si és un gènere que està molt relacionat amb el col·lectiu LGTB i amb la transgressió sexual en general. Específicament en el cas de les dones, sí que crec que es pot donar molt fàcilment un procés d’identificació perquè moltes de les cançons de la cobla, que per descomptat expliquen històries d’amor heterosexual, al cap i a la fi són sempre històries d’amors prohibits, d’amors dificultats per alguna qüestió, per les veïnes, pel que diran, perquè ell és d’una altra classe social… Sempre hi ha un drama, un conflicte, i què ens agrada més a les bolleres que un bon drama –riem còmplices ambdues-. Doncs a banda que ens agradi un bon drama, crec que en aquestes històries d’amor prohibit, encara que no estiguessin parlant directament d’elles, es podien sentir identificades i crec que d’aquí també neix una mica la connexió.

Lola Flores el 1994 va dir allò de “¿Quién no se ha dado un pipazo con una amiga?” Aquest tipus comentaris, què suposaven?

Suposaven una transgressió absoluta, tot i que cal situar les coses al seu lloc. Evidentment a aquestes dones se’ls permetien certes transgressions perquè ja eren al cim de les seves carreres i òbviament no hi havia les mateixes conseqüències per a totes. El que sí que és cert és que no tenien per què fer aquest tipus de comentaris i Lola Flores, particularment, els feia públicament. No tenia cap inconvenient a posicionar-se a favor del col·lectiu LGTBI o fins i tot a favor de desdramatitzar el fet de ser lesbiana o d’haver tingut puntualment “un pipazo”. Era com: “bé, doncs tampoc passa res, és una cosa que passa, que hi ha al món i que no és cap drama”. Cosa que molts artistes d’altres gèneres no feien i que han trigat molt més a tenir discursos explícits al respecte.

Lola Flores, òbviament, estava al cim de la seva carrera, però altres folklòriques han ajudat també a normalitzar encara que fossin heterosexuals?

Sí, totalment. Tenim a Rocío Jurado, per exemple, que jo crec que és de les primeres persones a les quals jo vaig sentir dir a la televisió molt seriosament allò de “jo sóc progai”. Va dir-ho al programa Lo + plus l’any 2003, però en realitat la pregunta se la feien en un context de conya. Perquè no oblidem que als 2000 a Espanya encara es parlava de broma de tot això i encara hi havia acudits de marietes. De fet els presentadors li fan la pregunta de “què li sembla que agradi tant als marietes?” amb aquesta conya. I ella respon unes declaracions absolutament polítiques i posicionades de compromís. Imagina’t, han fet moltíssim realment.

El 1977 es va estrenar Me siento extraña, la primera pel·lícula espanyola que contenia una història d’amor lèsbic, protagonitzada per Rocío Dúrcal i Bárbara Rey. En el seu moment no va ser ben rebuda pel seu contingut, òbviament perquè hi havia lesbianes. Fins i tot la mateixa Rocío Dúrcal se sentia incòmoda pel film i anys més tard va assegurar que mai l’havia vist. Amb tot, creus que va ser útil per visibilitzar les lesbianes?

Home, jo crec que sí. És obvi que sempre que analitzem aquests productes culturals, fruit d’aquesta època, seran problemàtics. El retrat que fan de les lesbianes està molt contaminat per alguns pressupostos psiquiàtrics de baixa qualitat, com que han tingut certs traumes amb els homes. Hi ha un discurs una mica ranci de fons, evidentment, perquè és una pel·lícula dels 70, però jo crec que sí que ajuda a normalitzar-ho d’alguna manera. A més, en el cas de Me siento extraña era una pel·lícula que tampoc estava feta des d’una posició tan erotitzant de les relacions entre dones, que és un altre problema al qual ens enfrontem tot sovint: se’ns sexualitza sistemàticament. Hi havia un punt d’això, perquè estàvem al destape, però no tant com ha succeït en ocasions posteriors. Així que jo crec que amb les seves llums i les seves ombres sí que va ser positiu.

Avui en dia segueix costant que surtin de l’armari artistes que es defineixin obertament, com a lesbianes o com a bisexuals. Què és el que falta?

Suposo que falta una transformació social real. Segueix influint molt el que et deia, que les dones ens seguim construint com a objectes de desig per al consum masculí. I a més, crec que també ha fet una mica de mal aquest nou discurs de “jo no crec en les etiquetes”. És clar, és fàcil no creure en les etiquetes quan tu ja ets algú conegut i no necessites reivindicar-te com a res perquè no et tocaran. Encara que estiguis travessada per aquesta opressió, no et tocarà de la mateixa manera que algú que està en condicions pitjors que les teves, però cal pensar que la gent segueix necessitant referents. Les joves, per descomptat, no estan tan ansioses de referents com ho podíem estar nosaltres o les anteriors, imagina-t’ho! Entenc òbviament que deu continuar sent difícil, perquè ni m’imagino els ressorts terrorífics que mouen la indústria musical, però tant de bo sortissin moltes més de l’armari.

“Hi ha hagut intèrprets que han estat injuriades i infravalorades i que han vist afectades les seves carreres”

Per anar acabant, m’agradaria que ens expliquessis, si es pot, una gran història d’amor entre folklòriques. Entenc que és complicat, però crec que també és important reivindicar-les.

No sé si com a gran història d’amor, però abans et deia que sí que hi ha hagut grans folklòriques amb trajectòries que apuntaven altíssim, que es van veure truncades per no haver-se casat amb un home, per no haver seguit aquests passos. Aquest és el cas, per exemple, de Gracia de Triana, que tenia una carrera fulgurant als anys 40 i 50 i que de sobte va quedar detinguda. Mai es va saber per què, però estava bastant clar que tenia alguna cosa a veure amb aquesta qüestió. I després, encara que no sigui una folklòrica, tenim el cas de relativa visibilitat de Mari Trini que es constitueix també com a un referent ja als anys 70.

I se sap d’alguna història entre dues artistes?

Al món del cuplé, dels teatres de varietats de principis de segle XX, sí que trobem casos formidables de visibilitat lèsbica. A més, amb escàndols meravellosos. Hi havia una actriu i cantant, Emérita Esparza, que estava enrotllada amb una noble de l’època, Gloria Laguna. Imagina’t fins a quin punt era escandalós que en una interpretació teatral s’estaven fent ullets davant de tota la gent i el públic ho va notar. Es va generar una bogeria al teatre, una revolta, i van començar a tirar-los coses i a insultar-les. Elles van haver de marxar i va haver-hi fins i tot un procés judicial per escàndol públic, per ser tan descaradament bolleres davant de tots. Així que històries n’hi ha moltíssimes.

Afegitó d’Onada Feminista

Amb motiu del mes de l’orgull LGTB+, Onada Feminista dedica gran part dels seus esforços a la creació de periodisme i continguts en relació amb el col·lectiu. Al llarg del més s’han publicat reportatges, articles i entrevistes:
– La gent gran LGTBI té més risc de patir soledat
– Els disturbis de Stonewall, la lluita de les trans que va fundar el moviment pels drets LGTBI
Dissidència de la dissidència: visibilitat romaní en el moviment LGTBI
– La comoditat que m’era privilegi
– Dulceida va accelerar la meva sortida de l’armari
“Se’ns vol construir, però no se’ns vol deixar construir”: la representació LGTBI als mitjans de comunicació
– Ana Polo: “De petita pensava que no podia ser lesbiana per ser femenina i portar vestits
– José Cuadrado: “La ploma és bonica. Si la tens, l’has de treure”
Bruno Bimbi: “Quan a una companya teva li disparen quatre trets al cap t’adones que la cosa va de debò”
– Temors i amors van de la mà com hi van el dolor i la glòria
– 5 situacions bifòbiques que encara es perpetuen
– Margarida Borràs, la primera dona trans executada a València

– Llei Trans per a dummies
Així com els programes de ràdio sobre bisexualitat, lesbianisme i trans.

Tags:
Mar Sifre Rigol

Estudiant de Periodisme a la UAB. Mínor en Estudis de Gènere. Locutora i Editora Web a Onada Feminista.

  • 1

Leave a Comment

Your email address will not be published. Required fields are marked *