LOADING

Type to search

Política

El lesbianisme polític i la seva controvèrsia

Share
lesbianes

Parella de lesbianes. Il·lustració de Lucie Charcosset.

Lesbianes, Gais, Trans, Bisexuals i Intersexuals. Cada vegada hi ha més persones que es senten identificades amb el moviment LGTBI. Actualment, a quasi tots els països del món hi ha persones que en formen part i que reivindiquen els seus drets per tenir més qualitat de vida i sentir-se acceptades.

Les lesbianes són un número molt alt de les persones que constitueixen el moviment LGTBI. La majoria d’elles han viscut la seva homosexualitat de forma natural o, més aviat, instintiva. Potser amb cinc, deu o setze anys es van adonar que no es fixaven amb el Troy, sinó amb la Gabriella. Que no esperaven conèixer mai al seu Romeu o no estaven disposades a posar-se un vestit i un vel blancs i intercanviar anells amb un home.

Durant la gran majoria de la història moltes lesbianes van haver de compartir la seva vida amb homes, casar-se i veure’s sotmeses a tenir fills. No és d’estranyar, ja que sempre hem estat víctimes d’un sistema capitalista i patriarcal.

Un sistema de naturalesa homòfoba

La construcció d’aquest sistema es remunta fins a finals del feudalisme. Tal com explica l’historiador i actor Oliver Thorn en el seu vídeo “Bruixeria, Gènere i Marxisme”, les grans epidèmies com la pesta o la grip espanyola van fer desencadenar una revolta de la classe treballadora, cruelment explotada pels senyors feudals. Els treballadors van adonar-se que eren necessaris per als terratinents i, conseqüentment, van començar a reclamar més drets i privilegis. D’aquesta manera, s’inicia el capitalisme, dins del qual, es va desenvolupant una ideologia liberal.

El liberalisme fomenta la llibertat i acceptació de l’emprenedoria de tots aquells amb “esperit treballador”. Òbviament, les dones mai han estat acceptades com a protagonistes d’aquesta manera de fer. El capitalisme té un objectiu bàsic molt clar: produir el màxim per tal d’aconseguir més beneficis. El creixement del mercat és l’únic camí a seguir i els homes són els directors d’aquesta gran orquestra.

Les lesbianes posen en perill l’estabilitat del sistema capitalista només pel simple fet d’exercir la seva vida sexual i sentimental lliurement

Aquesta teoria de pensament econòmic té moltes escletxes que provoquen que la societat actual no sigui tan pròspera com en els seus orígens es pensava. Per tal de sostenir a tota costa aquesta premissa liberal, s’han establert i perpetuat uns rols socials molt marcats per la productivitat i la funcionalitat del propi sistema. Les dones són enteses com a les proveïdores de mà d’obra. Bàsicament, com a màquines de fabricar infants. Òbviament, es dóna per descomptat que les mares són les encarregades de cuidar les filles i els fills, mantenir la seva llar, alimentar-los… Tot un seguit de tasques que mai han estat remunerades. Per altra banda, l’home és l’encarregat de treballar i de mantenir econòmicament la família. De fet, tot i que a les societats més avançades això ja ha començat a canviar, encara es produeix la segregació laboral per sexes. Aquest fenomen es deu a un profund arrelament a aquestes estructures politicoeconòmiques i els rols socials patriarcals.

Amb el pas dels anys, el capitalisme s’ha apropiat de totes les esferes de poder. Conseqüentment, ha sotmès a la nostra societat a una heterosexualitat obligatòria.

heterosexualitat obligatòria

Il·lustració de Sofi SP representant el control sobre l’heterosexualitat

Les lesbianes posen en perill l’estabilitat del sistema capitalista només pel simple fet d’exercir la seva vida sexual i sentimental lliurement. Amb tot, dins del col·lectiu de dones homosexuals hi ha una part que es desmarquen clarament per la seva actitud de revolta política. Elles són les lesbianes polítiques.

El lesbianisme com a revolta política

Les activistes del lesbianisme polític són dones que no han viscut de manera tan intuïtiva, com la majoria de lesbianes, la seva homosexualitat. Aquestes dones defensen que l’orientació sexual és quelcom que una pot escollir. Encara que instintivament una dona es desenvolupi durant un període de la seva vida com a heterosexual, no vol dir que no pugui, en un determinat moment, identificar-se com a lesbiana.

Aquesta conversió al lesbianisme no es produeix de la nit al dia. Les lesbianes polítiques es regeixen per un procés racional de deconstrucció de tots els esquemes patriarcals (conseqüents del sistema capitalista) que les oprimeixen com a dones. A partir d’aquesta reflexió, entenen que el lesbianisme és una alternativa a l’heterosexualitat positiva per a la seva qualitat de vida.

Aquesta millora s’evidencia amb una millor situació econòmica i estabilitat emocional. Les lesbianes polítiques no depenen econòmicament del seu marit ni poden ser víctimes de maltractes masclistes, ja siguin físics com psicològics, per part de la seva parella.

Per tant, entenen que l’objectiu col·lectiu primordial del feminisme radical és renunciar a qualsevol vincle amb els homes. Només d’aquesta manera, les dones es podran emancipar en la pràctica del seu estil de vida i estar en acord amb els seus principis polítics.

El lesbianisme polític va néixer a les portes de la segona onada del feminisme, concretament a finals de la dècada dels 60. En aquesta època va ser quan va esclatar el feminisme radical i es va consolidar com a moviment polític dins del feminisme.

Les radicals es van denominar d’aquesta manera perquè enfocaven la seva revolta política des del que elles van considerar l’origen de totes les discriminacions que pateix la dona: el seu sexe.  

Crítiques al lesbianisme polític

El lesbianisme polític és una pràctica política que marca els seus propis límits dins del moviment feminista i també LGTBI. Mai han representat la majoria d’adeptes d’aquests moviments i, generalment, han estat poc recolzades. Això pot ser conseqüència del seu objectiu de lluita tan rígid i que, en alguns aspectes, pot arribar a ser excloent.

No oblidem que les lesbianes polítiques s’emmarquen dins del feminisme radical. Això comporta que entenen que el seu sexe, el fet de tenir vagina, és el que les condemna a estar socialment, econòmicament i políticament oprimides en un sistema heteropatriarcal.

Conseqüentment, entenen que per no sotmetre’s a aquests rols de submissió de la dona hetero i monògama, han d’estar amb persones que comparteixen la mateixa situació d’opressió. És a dir, altres dones, que s’identifiquin amb el gènere de dona i que tinguin el mateix sexe, la vagina. Per tant, limiten les seves relacions sexo-efectives a dones cisgènere i homosexuals.

Aquest raonament pot resultar coherent dins del marc radical de la lluita feminista. Amb tot, durant els darrers anys ha rebut fortes crítiques per part del transfeminisme. Aquesta branca del feminisme, es basa en la interseccionalitat. Amb aquesta premissa demostren que no només el fet de tenir vagina situa a una persona al final de tot de la piràmide de privilegis del sistema capitalista actual. Altres factors econòmics, de classe o d’origen generen una situació encara més delicada, amb molts més obstacles que superar.

transfeminisme

Cita de l’activista trans Mauro Cabral

Les trans són dones que en néixer se’ls va imposar una socialització conseqüent dels rols de gènere vinculats al sexe. Fins als temps actuals, sempre s’havia perpetuat culturalment que el penis es corresponia a l’home i la vagina a la dona. Amb tot, aquesta identitat imposada no es correspon amb com s’identifiquen les persones trans. Per tant, no es regeixen pel seu sexe a l’hora de determinar el seu gènere. Entenen que el gènere d’una persona és un constructe social que, des del naixement, s’imposa a les persones, però no sempre es correspon amb com s’identifiquen elles mateixes.

El lesbianisme polític no contempla a les dones sense vagina dins de la seva mateixa lluita. Així ho estableix la seva premissa radical, lligada al sexe de les persones. Conseqüentment, el lesbianisme polític ha estat sovint titllat de trànsfob.

Per altra banda, l’heterosexualitat queda exclosa com a una possibilitat positiva de vida per les lesbianes polítiques. El fet de tenir una parella home incrementa les possibilitats de sotmetre’s als rols patriarcals que s’atribueixen a una dona. També incrementa les possibilitats de ser víctima de violències masclistes. Això va en contra de qualsevol premissa de la revolta política lèsbica. Amb tot, tal com planteja Kalinda Marín en el seu article “¿Qué es el lesbianismo político?”, una dona heterosexual pot realitzar el mateix procés de deconstrucció sobre els rols “femenins” que se li han imposat en àmbits com l’educació o el seu cercle familiar sense la necessitat de, finalment, sentir-se atreta cap a altres dones. Una dona pot compartir les mateixes premisses que les lesbianes polítiques sense ser necessàriament lesbiana.

De fet, una relació heterosexual es podrà deconstruir si es treballa dins del mateix cercle de la relació. Per tant, dins de la revolta lèsbica, no es podrà aconseguir millorar les relacions entre homes i dones ni deconstruir els rols establerts en relacions heterosexuals.

“El mundo ya no necesita personas que les digan a las mujeres que su amor por las mujeres no es legítimo” Kalinda Marín

Moltes lesbianes polítiques que han estat titllades d’una radicalitat irracional fruit del seu odi en contra dels homes. És cert, explica Marín, que dins del moviment hi ha feministes lesbianes que “porten a l’extrem la seva identitat com a lesbianes i extrapolen el concepte, incitant a les dones a prendre a altres dones com a amants sense ni tan sols estimar-les”. Amb tot, la majoria de lesbianes polítiques no neguen l’heterosexualitat com a una orientació sexual legítima.

Una cosa és ben clara: es desmarquen molt de les lesbianes que no entenen la seva orientació sexual com a arma de revolta política. Potser aquesta postura pot semblar condescendent i, fins i tot, també excloent.

En l’article “Lesbianisme polític sense bitllet de tornada”, l’autora remarca que l’origen del lesbianisme va ser la seva lluita contra el patriarcat. Seguint el seu plantejament, la societat patriarcal ha posat al mateix sac les lesbianes i els gais, disfressant la lluita política de les dones d’una “preferència sexual”. Aquestes afirmacions són les que poden posar en greu perill la convivència entre lesbianes.

lesbianismo es rebeldia. Lesbianisme polític

Pancarta en una manifestació feminista

Abans que el lesbianisme polític es formés com a moviment, ja havien viscut milions de lesbianes que havien exercit la seva vida sexual sense vincular-la incondicionalment a una lluita política. No per aquest motiu la seva homosexualitat era menys rellevant que la de les dones que només conceben la pràctica del lesbianisme com a lluita política.

De fet, mai s’ha demostrat que existeixi un “gen gai” que predisposi a les persones a ser, emmarcades en uns percentatges genètics, homosexuals. Amb tot, mai tampoc s’ha demostrat que l’orientació sexual estigui determinada per una construcció social al cent per cert. És cert, segurament la majoria de factors influents en l’orientació sexual de qualsevol individu vindran determinats per la seva educació, el seu entorn familiar, amistats, referents… La bombolla social d’una persona condiciona molt a l’hora que aquesta es senti còmode o no amb allò que sent en relació amb la seva sexualitat.

Però és aquest darrer factor al que a vegades no se li presta prou atenció. Hi ha un instint en cada persona que la guia en la modulació de la seva sexualitat. No vol dir que cada persona sempre tingui la mateixa tendència, ni que els factors socials no hi influeixen en gran manera a l’hora d’exercir aquest instint sexual lliurement o no. Amb tot, de la mateixa manera que és una negligència afirmar que l’orientació sexual ve determinada biològicament, tampoc és necessari posicionar-se en l’altre extrem d’una socialització exhaustiva

De tota manera, la majoria de lesbianes polítiques no pretenen competir pel que fa a quin lesbianisme és més legítim. I, de fet, aquesta postura actualment seria la més prudent. Avui dia comptem amb gran diversitat d’ideologies dins del feminisme i la tendència general és marcar les distàncies i els enfrontaments, en comptes de trobar els punts forts comuns de la lluita de totes les dones. Amb tot, dins del lesbianisme sí que és prudent marcar les diferències entre els dos moviments homosexuals. Comparteixen etiqueta, però no els fonaments de la seva lluita ni de la construcció de la seva homosexualitat. En conseqüència d’això i de la ideologia radical d’algunes, tampoc són moviments igualment inclusius amb la resta del col·lectiu de dones.

Tags:
Núria Cugat Tarridas

Estudiant de Periodisme a la UAB.

  • 1