LOADING

Type to search

Cultura

“Las Niñas” són el motor del canvi

Share
Cartell publicitari de la pel·lícula "Las Niñas". Pilar Palomero

Cartell publicitari de la pel·lícula “Las Niñas” de Pilar Palomero.

És 1992. Fa disset anys que Franco ha mort i deu d’ençà que va esdevenir el primer govern socialista i d’esquerres de la democràcia espanyola. Espanya ha estat membre de la Unió Europea durant 6 anys. A més, per fi s’obren les fronteres de bat a bat amb els Jocs Olímpics de Barcelona per demostrar que Espanya és, indiscutiblement, una nova Espanya.

Mentrestant Celia, una nena d’onze anys interpretada per Andrea Fandós, va a una escola religiosa de Saragossa on rep una educació que poc o res té a veure amb els valors de la societat progressista promesa. Aquest és el context de Las Niñas, la primera pel·lícula de Pilar Palomero, que ens ensenya una societat espanyola retrògrada en un moment de desenvolupament socioeconòmic.

La directora ens transporta durant tot el film als inicis de la dècada dels 90, quan que una nena es pintés els llavis de vermell era un símbol de revolució. L’aparició de la Brisa, una nova companya de classe barcelonina, interpretada per Zoe Arnao, li obre un nou món que Celia mai hagués pogut imaginar. Un món de música rock i maquillatge que fa que la protagonista es replantegi tot el que se li ha imposat. No pot parlar amb nois? No s’ha de maquillar? Ha d’acatar totes les ordres que se li donen inclús si les troba injustes? Amb aquestes preguntes és com la Celia entra de ple en l’adolescència.

Palomero mostra com s’intentava perpetuar sense èxit una educació tradicional en un context social que no ho era gens

En una nena d’onze anys la família juga un paper fonamental i en aquesta pel·lícula això no és una excepció. La mare de Celia, interpretada per la guanyadora de dos Goya Natalia de Molina, és viuda i, mentre passa quasi tot el dia fora de casa per intentar mantenir la seva filla ella sola, ha d’enfrontar-se a una adolescent amb moltes preguntes per les quals no té resposta. Ella havia estat educada en una societat dictatorial en la qual el decòrum i la moralitat eren sinònim d’honradesa i dignitat. Això, juntament amb el desig de donar-li una vida millor que la que ella mateixa havia tingut fa que no la pugui entendre.

En la pel·lícula “Las Niñas”, Pilar Palomero aconsegueix mostrar com s’intentava perpetuar sense èxit una educació tradicional en un context social que no ho era gens i com els joves de la dècada dels noranta, representats per Celia, intentaven trobar el seu lloc entre la llibertat que prometia el demà, personificat en el personatge de Brisa, i la repressió que perpetuava l’ahir, simbolitzada per l’escola i la família.

En definitiva, el film mostra el final d’una societat obsoleta i l’inici d’una nova generació formada en una nova època. Culmina de la millor manera possible: desobediència.

Si voleu saber més sobre la dona al cinema, podeu escoltar el programa que Onada Feminista va dedicar al tema.

Tags:
Maria Giménez Baeza

Estudiant de Periodisme a la UAB.

  • 1

Leave a Comment

Your email address will not be published. Required fields are marked *