LOADING

Type to search

Societat

La violència intragènere, invisible: si no se’n parla no existeix

Share
Violència intragènere

Il·lustració de Leonard Beard

Malgrat que en els darrers anys s’ha produït un avanç per tal que els drets i llibertats de la comunitat LGTBIQ + siguin reconeguts, encara queda un llarg camí per recórrer fins a una plena normalització. És per això que hi ha aspectes relacionats amb el col·lectiu que estan silenciats o invisibilitats, i la violència intragènere n’és un d’ells.

Tal com explica la psicòloga Isabel González, la violència intragènere ocorre entre parelles homosexuals. Quan ens topem amb aquesta mena d’agressió, caiem en un buit institucional, ja que no són abundants els serveis que atenen la demanda intragènere. Tanmateix, i segons un estudi realitzat pel col·lectiu LGTB + de Madrid (COGAM) i la Universitat Complutense de Madrid, el 30% dels i les participants reconeixen haver exercit violència en la seva relació i el 60% coneix a algú que ha patit violència intragènere.

Tot i que és freqüent associar la violència intragènere amb la violència de gènere, no poden englobar-se perquè són maneres d’agredir diferents. És cert que comparteixen alguns trets, com les fases que s’entreveuen en una relació d’aquestes característiques (que van des de mostres d’afectivitat fins a una escalada progressiva de l’agressivitat, assolint al final el punt àlgid d’aquesta), però les maneres d’exercir el poder són distintes. 

El 30% reconeix haver exercit violència en la seva relació i el 60% coneix algú que ha patit violència intragènere

Segons González, la persona homosexual o bisexual ha passat per un procés d’acceptació de la seva orientació sexual que una persona heteronormativa no. Per això, una de les formes d’aplicar la violència és “fer entendre a la persona que, en el cas de trencar amb l’agressor o agressora, es trobarà sola. Si la persona ho creu, tendirà a no explicar-ho, a no visibilitzar-lo i a sentir-se estrany o estranya”, assegura la psicòloga.

Un altra de les diferències és la visibilitat que se li dóna a ambdues violències. Des de la Llei del 2004 s’ha aconseguit fer un pas més per condemnar i erradicar la violència de gènere, un gran mal social. No obstant això, el procés no s’ha reflectit en la violència intragènere. “Per això és important manifestar que aquesta mena de violència existeix, fet que no ha de provocar més LGTBIfòbia. És a l’inrevés: hauria de despertar un sentiment d’acceptació i de dir ‘som persones'”, afirma Isabel González.

En època de confinament per la Covid-19, agressors i víctimes han hagut de quedar-se aïllats en les seves vivendes, Amb l’increment de la violència que això ha suposat. L’associació de policies LGTBIPol han proposat una sèrie de mesures amb l’objectiu de garantir la seguretat de les persones que pateixen violència intargènere. Begoña Gallego, membre de LGTBIPol i integrant de la junta directiva, explica que l’ajuda que podien proporcionar a les víctimes com a policies es basava a donar telèfons de contacte per a denunciar i “contribuir en allò que poguéssim”.

Per a exemplificar-ho, cita un exemple de violència intragènere, on la víctima tenia danys principalment psicològics. Ella era de León, i en ple confinament, com que no podien traslladar-se, des de la policia van signar uns papers per fer possible el desplaçament. “Els ajuda fins a tant punt que els pot salvar la vida”, anuncia Gallego. Així mateix, la integrant de LGTBIPol emfatitza en la importància de la denúncia. Amb tot, el primer que aconsella Begoña Gallego és assessorar-se en una associació on es tracti el tema de la violència intragènere, amb l’objectiu de conèixer la llei i quins drets protegeixen a la víctima. “I, un cop es té la informació, cal denunciar”, confirma la policia.

És possible que les víctimes es recuperin, però és un procés difícil, amb alts i baixos i que pren molt de temps

D’altra banda, és important lluitar contra la violència intragènere durant tot l’any. L’assocació Aldarte, que s’encarrega de donar suport al col·lectiu LGTBIQ+ a través de la formació educativa, la sensibilització social i l’acompanyament, ofereix ajuda a les víctimes de violència intragènere. Inmaculada Mujika, psicòloga del centre, explica que des de l’associació es proporciona informació de la temàtica i es duen a terme tallers i campanyes per donar visibilitat a la comunitat LGTBIQ+.

Isabel Mujika posa especial atenció en l’ajuda psicològica, fonamental per a l’acceptació i recuperació de les víctimes. De forma ocasional també s’ocupen d’agressors o agressores. “Són persones que volen treballar-ho i fem teràpia. Saben que es comporten de manera violenta i volen entendre-ho i combatre-ho. De totes maneres, és menys comú que acudeixin a nosaltres els agressors o agressores”, anuncia la psicòloga. Pel que fa a les víctimes, és possible que es recuperin i tornin a fer vida normal, “però és un procés molt difícil, amb alts i baixos i que pren molt de temps”, explica Mujika.

La violència intragènere està silenciada, i tot i que es duen a terme activitats per tal de donar-li visibilitat, encara queda molt per fer. Per això, i segons les psicòlogues Isabel González i Inmaculada Mujika, és imprescindible que des de les institucions, associacions i els mitjans de comunicació es doni veu a la violència intragènere. 

Tags:

Leave a Comment

Your email address will not be published. Required fields are marked *