LOADING

Type to search

Cultura

L’opressió de Lorca es reflecteix en les dones del seu teatre

Share
Lorca Xirgu

Moment posterior a l’estrena de Yerma a Madrid el 1934. A la imatge: Federico García Lorca, l’actriu Margarita Xirgu i el dramaturg Cipriano Rivas Cherif.

Y no quiero llantos. La muerte hay que mirarla a la cara. ¡Silencio! ¡A callar he dicho! ¡Las lágrimas cuando estés sola! ¡Nos hundiremos todas en un mar de luto! Ella, la hija menor de Bernarda Alba, ha muerto virgen. ¿Me habéis oído? Silencio, silencio he dicho. ¡Silencio!” La intervenció que tanca La Casa de Bernarda Alba de Federico García Lorca la diu la matriarca i recull tant l’essència del personatge com aquella amargor que impregna totes les seves filles. L’Adela, la filla petita, s’acaba de suïcidar i tot el que importa són les aparences i aguantar com si res les afectés més que la mort, però de portes endins. 

El teatre de Lorca es caracteritza, entre moltes altres coses, per donar veu a les dones des d’un punt de vista agosarat, valent i sincer. La Casa de Bernarda Alba i Yerma són dues obres dramàtiques protagonitzades per dones que es belluguen entre la tradició i el progrés, entre allò que desitgen fer i allò que han de fer. 

“En ocho años que dure el luto no ha de entrar en esta casa el viento de la calle. Haceros cuenta que hemos tapiado con ladrillos puertas y ventanas. (…) Aquí se hace lo que yo mando. Ya no puedes ir con el cuento a tu padre. Hilo y aguja para las hembras, látigo y mula para el varón”. A les cinc filles de Bernarda Alba, que tenen entre 20 i 39 anys, els cau un dol de vuit anys a causa de la mort del pare. Vuit anys tancades que totes elles veuen com una tortura que provocarà que perdin la seva joventut entre quatre parets.

Les filles odien el rol que els és assignat. Es queixen i fins i tot maleeixen ser dones. Bernarda Alba és una dona masclista, dura i cruel. En ella s’encarnen totes aquelles coses que es detesten d’una persona. No és gens empàtica i no mostra amor cap a les seves filles. Diu que busca el seu bé, però en realitat només pensa en l’honor. Lorca, però, fa d’ella un personatge principal. És típic en l’obra del granadí fer un personatge femení molt tradicional que reprodueix aquestes dinàmiques patriarcals, això sí, sol aconseguir que les odiem. 

Bernarda Alba representa aquelles dones de principi de segle XX, però que podrien ser de qualsevol altra època, també l’actual, que creien en l’honor i en les aparences per sobre de tot, inclús del benestar d’aquells que se suposa que estimen. Les filles de Bernarda Alba reclamen llibertat i malgrat que durant tota l’obra es reprodueixen unes actituds totalment patriarcals, en diferents moments es deixa caure i es denuncien les actituds masclistes. Les filles saben que el problema va més enllà de la seva mare o dels homes. Amelia ho defineix com “esta crítica que no nos deja vivir”, és a dir “el què diran”. 

AMELIA: ¿Te fijaste? Adelaida no estuvo en el duelo.
MARTIRIO: Ya lo sabía. Su novio no la deja salir ni al tranco de la calle. Antes era alegre; ahora ni polvos echa en la cara.
AMELIA: Ya no sabe una si es mejor tener novio o no.

MARTIRIO: Es lo mismo.
AMELIA: De todo tiene la culpa esta crítica que no nos deja vivir.

La incapacitat de tenir fills

YERMA: Yo no debo tener manos de madre.
MARÍA: ¿Por qué me dices eso?
YERMA: (Se levanta.) Porque estoy harta. Porque estoy harta de tenerlas y no poderlas usar en cosa propia. Que estoy ofendida, ofendida y rebajada hasta lo último, viendo que los trigos apuntan, que las fuentes no cesan de dar agua y que paren las ovejas cientos de corderos, y las perras, y que parece que todo el campo puesto de pie me enseña sus crías tiernas, adormiladas, mientras yo siento dos golpes de martillo aquí en lugar de la boca de mi niño.
MARÍA: No me gusta lo que dices.
YERMA: Las mujeres cuando tenéis hijos no podéis pensar en las que no los tenemos. Os quedáis frescas, ignorantes, como el que nada en agua dulce y no tiene idea de la sed.

A Yerma es tracta la infertilitat femenina o, més aviat, la incapacitat de la protagonista per quedar-se embarassada. La frustració la mata per dins i la fa sentir culpable, malgrat que durant l’obra es percep que qui no pot tenir fills és el seu marit. Yerma es va estrenar el 1934 enmig de la Segona República Espanyola. Els conservadors de l’època van criticar feroçment que Yerma, la protagonista, acusés el seu marit de ser infèrtil i que això fes que ella desitgés sexualment a altres homes. Ho consideraven una falta de respecte i de moral cap a la institució de la família i cap als homes. Mostrar el desig femení mai ha sigut ni fàcil ni vist amb bons ulls.

De fet, darrere de Yerma s’amaga el dolor que sentia el mateix Federico García Lorca per no poder ser pare. Lorca era un home molt familiar i no poder formar una família, a causa de ser homosexual a principis de segle XX, li provocava molt de dolor. Yerma no parla tant de la infertilitat femenina o masculina, sinó de la voluntat d’una persona a fer de pare o mare i de no poder perquè l’entorn i la situació ho impossibilita. Gran part de les frustracions que pateix Lorca com a home gay les representa en els seus personatges femenins. El poeta també sentia l’opressió del patriarcat i segurament per aquest motiu empatitzava i aconseguia representar les dones d’una manera que no s’havia fet abans. 

La Casa de Bernarda Alba va ser l’última obra que va escriure Federico García Lorca. La va acabar entre un i dos mesos abans que l’assassinessin. La data que figura en concloure l’obra en moltes de les edicions és la del 19 de juny de 1936, menys d’un mes abans que esclatés la Guerra Civil. Lorca mai la va veure estrenada i de fet es conserva el manuscrit amb alguns desajustos temporals de la trama perquè li faltava alguna revisió del poeta. La Casa de Bernarda Alba es considera l’obra on Lorca va atrapar la maduresa artística, i llavors el van matar. El van assassinar aquells que deien alliberar Espanya. Ens van arrabassar la possibilitat de seguir gaudint-lo. Van matar a Lorca i el futuro mundo lorquiano. Va venir la foscor, política i cultural. A Lorca el van assassinar per defensar uns ideals democràtics i de llibertat. Mai va militar en cap partit polític, ell deia que era del partit dels pobres, però dels pobres bons. Avui dia encara no se sap on són les restes de Lorca, que va morir afusellat en una cuneta. El que sí que sabem és que dos possibles assassins seus l’endemà presumien d’haver-lo matat amb dos trets al cul. Violència i heteropatriarcat de la mà. Per desgràcia, cap sorpresa. 

Si voleu ampliar la informació sobre les dones al teatre, podeu escoltar el programa que Onada Feminista va dedicar al tema a Ràdio 4.  

Tags:
Mar Sifre Rigol

Estudiant de Periodisme a la UAB. Mínor en Estudis de Gènere. Editora Web a Onada Feminista. Col·laboro a Feminismes a Ràdio 4.

  • 1

Leave a Comment

Your email address will not be published. Required fields are marked *