LOADING

Type to search

Cultura

Les artistes lluiten per la igualtat a la música

Share
Música. Escena de Les Resilients. Autor: Joel Kashila

Escena del documental “Les Resilients”. Autor: Joel Kashila

Primavera Sound, Canet Rock, Sónar, Rockfest, Vida, Tradicionarius, Bioritme són festivals de música que acumulen moltes edicions, com molts altres. Encara que n’acumulin moltes, però, la presència de les dones als escenaris segueix sent molt minoritària: només representen un 23% del total als festivals

Cada any l’Associació ARC i el Grup Enderrock editen l’Anuari de la Música. Una publicació que recull una sèrie d’informes sobre l’activitat del sector musical de Catalunya. Aquest darrer any, en la seva 24a edició, es va centrar, sobretot, en valorar el paper de les dones en la indústria i l’educació musical.

Les dades que es van publicar sobre el paper de la dona a l’àmbit musical són força esgarrifadores. El món musical encara està dominat pels homes. En el global dels festivals, la presència femenina va ser d’un 23%. Les dones a Canet Rock van representar un 7%, al Rockfest un 12%, al Vida i al Tradicionarius un 11%. On la cosa va anar diferent va ser al Primavera Sound amb un 30% i al Bioritme un 36%.

Sobre això, seran moltes les que diran: “Si les dones no tenen presència als escenaris, serà perquè no són tan bones com els homes. O perquè no fan música que ven.” Desmuntem el mite.

Les Resilients (2019) és un documental dirigit per Cristina Madrid i produït per la Xarxa Clack, guanyador d’un premi In-Èdit. Els seus 48 minuts fan un retrat del panorama actual que viuen les músiques. Quatre bandes femenines, d’estils musicals diferents, com són Clara Peya, Roba Estesa, Les Sey Sisters i Tribade expliquen les dificultats per tenir espais als escenaris, així com les desigualtats de gènere que pateixen. Alhora també reclamen oportunitats i mostren la necessitat de generar referents femenins en el món de la música.

Realitats poc visibilitzades

Tenint disponible Las que faltaban, el documental fet per la banda Mafalda, és possible que Les Resilients quedi com una aposta poc innovadora. Però les dades de l’Anuari Musical, clarament demostren que encara no hi ha una igualtat en el món de la música. “Se n’ha de parlar i s’ha de fer audiovisual per canviar la situació. De documentals d’homes fent música n’hi ha moltíssims” reclama obertament la directora Cristina Madrid. Per tant, encara hi ha feina a fer. 

“Se n’ha de parlar i s’ha de fer audiovisual per canviar la situació. De documentals d’homes fent música n’hi ha moltíssims” declara Madrid.

Un documental de totes i per totes

Cristina Madrid explica que a l’hora de triar les bandes que formarien part del documental no volien que sortís representat un únic estil musical. El cas és que no només han aconseguit que hi siguin representats diversos estils, sinó que també hi surtin representades dones diverses.

No s’hi val dir que la discriminació sobre els escenaris afecta el col·lectiu femení, si no s’inclouen les dones racialitzades. A Les Resilients podem veure aquesta lluita conjunta, ja que dona espai al grup format per les germanes Sey, Les Sey Sisters.

Música. Escena de Les Resilients. Autor: Joel Kashila

Escena del documental “Les Resilients”. Autor: Joel Kashila

Per aquesta raó, la lluita dalt dels escenaris ha de ser de totes i per totes. Madrid explica que el fet de treballar amb Les Sey Sisters li va proporcionar un cop de realitat i de deconstrucció. “Com a mi el racisme no em travessa i visc sota el privilegi de ser una dona blanca, el fet de poder estar treballant al costat d’elles em va fer veure que les persones blanques en certa manera seguim oprimint, per culpa de no ser conscients dels nostres privilegis” confessa la directora. Per Cristina Madrid ser conscient dels privilegis que té  cadascuna és un dels millors aprenentatges que ha pogut  adquirir fent el documental i convivint llargues estones amb les artistes. Això potser també és una de les qüestions que la societat hauria de revisar i si més no, deconstruir per poder avançar.

La lluita no és només de les dones

Amb tot, es veu clarament que les dones tenen molts més obstacles que els homes per mostrar el seu talent. La Cristina Madrid ho reafirma amb la falta d’oportunitats: “Pel fet de ser dones hem de demostrar 25 vegades més que el que fem val la pena i és bo, mentre que a un home no se’l qüestiona”.

Perquè aquesta situació acabi hi ha molts aspectes que s’han de canviar. Un dels punts on pot començar aquest canvi és a partir de la revisió i deconstrucció de l’home blanc cis gènere. Per una banda, es podria començar a canviar el discurs que diu que als concerts de música feta per dones només hi poden anar les dones. També és un error pensar que en un col·loqui on es parli sobre un documental de música i dones, com per exemple el de Les Resilients, els homes no hi puguin anar. Homes, la música, els concerts i els col·loquis també estan fets per vosaltres

Música. Escena de les Resilients Autor: Joel Kashila

Escena del documental “Les Resilients”. Autor: Joel Kashila

Feina a fer per aconseguir igualtat als escenaris

De la mateixa manera que es reivindica implicació perquè tot allò fet, produït i creat per dones no només sigui seguit per dones, també es reivindica el fet de cedir espais als escenaris. La Cristina Madrid troba essencial anar totes a una i fer xarxa per aconseguir canviar la situació. A més, també afegeix que potser va sent hora d’acabar amb els grups únicament formats per homes. La directora de Les Resilients considera que els homes s’haurien de preguntar per què no tenen dones a les seves formacions i aleshores es veuria un canvi. 

“Pel fet de ser dones hem de demostrar 25 vegades més que el que fem val la pena i és bo, mentre que a un home no se’l qüestiona” remarca Cristina Madrid.

D’altra banda, Madrid remarca un altre punt clau per revertir la situació: la feina de les programadores de festivals. Per ella serà essencial el moment en què qui s’encarrega de gestionar els cartells dels festivals digui prou i programi més grups de dones que homes o per igual. “La lluita feminista pacifista pot anar picant parets i enderrocant murs, però l’home blanc cis també ha de posar de la seva part. Ha de decidir actuar” declara amb contundència la directora del documental. 

No només aquests detalls ajudarien a produir un canvi, n’hi ha d’altres que també. Perquè com diu la Cristina: “Les històries típiques ja ens les coneixem, hem de començar a aixecar les estores i veure quines realitats hem estat evitant i invisibilitzant”. Tot és començar. D’aquesta manera, possiblement també s’aconsegueixi una diversitat de referents femenins en el panorama musical català. I amb tot, el col·lectiu de dones podria demostrar que, igual que els homes, elles també són vàlides per fer música i vendre-la. Només calen oportunitats, més igualtat i menys invisibilitat.

Tags:
Mireia Capdevila

Estudiant de Periodisme a la UAB.

  • 1

Leave a Comment

Your email address will not be published. Required fields are marked *