LOADING

Type to search

Cultura Política

La descomposició del patriarcat en pro de la igualtat

Share
Red Flag Judy Chicago cultura art perspectiva de gènere

Art amb perspectiva de gènere: “Red Flag” de Judy Chicago (1971)

La lluita pels drets de les dones fa trontollar els fonaments del patriarcat i del capitalisme. A vegades s’adapta i s’acomoda, d’altres provoca autèntics moviments sísmics. L’art ha aconseguit establir-se com un espai amb capacitat de dissidència i el feminisme ha sabut penetrar entre les escletxes del canonisme, però no sempre ha estat així.

La restricció de l’ensenyament a les dones ha estat durant segles un dels grans hàndicaps perquè poguessin destacar en disciplines acadèmiques i artístiques. Tanmateix, no només s’han vist afectades per la manca d’eines pel seu desenvolupament intel·lectual. Concepción Arenal deia l’any 1869 que la insistència per distingir el sexe femení com l’inferior feia que les dones ho prenguessin com una veritat absoluta: “Por regla general, la engañan y la explotan, sin que pueda evitarlo, sin que lo intente siquiera, porque ella es la primera convencida de su inferioridad”.

De fet, Virginia Woolf assegurava que a les dones no només se les vetava de l’ensenyament, sinó que “se las desairaba, insultaba, sermoneaba y exhortaba” per voler ser artistes. I és que a Una Cambra Pròpia declarava que hi havia un desig i un fosc complex masculí “profundamente arraigado en el hombre no tanto de que ella sea inferior, sino más bien de ser él superior, este complejo que no sólo le coloca, mire uno por donde mire, a la cabeza de las artes, sino que le hace interceptar también el camino de la política”.

L’última onada feminista ha fet del moviment quelcom assumit i acceptat per la societat, malgrat que l’extremadreta vulgui deslegitimar-lo

Ara per ara els complexos mencionats segueixen vigents, però les dones, com a mínim a països desenvolupats, tenen dret a l’educació i de manera progressiva van ocupant llocs de poder i espais on se’ls dona veu i visibilitat. L’última onada feminista ha fet del moviment quelcom assumit i acceptat per la societat, malgrat que l’extremadreta vulgui deslegitimar-lo. El feminisme, però, abans d’establir-se com a necessari va haver de fer-se lloc en àmbits fora de la política institucional, que no per això eren menys polítics.

El salt al mainstream

perspectiva de gènere katniss tris divergente los juegos del hambre cultura art

Fotogramas de les pel·lícules “El Joc de la Fam” i “Divergent”, protagonitzades per Jennifer Lawrence i Shailene Woodley, respectivament.

Les dones fa dècades que intenten trobar un espai de reivindicació en l’art no canònic (com per exemple el quadre que encapçala aquest article), però el punt i a part arriba quan la perspectiva de gènere té lloc en el mainstream. Sagues literàries destinades al jovent que acabaran convertint-se en fenòmens cinematogràfics, com Els Jocs de la Fam o Divergent, i que compten amb protagonistes femenines amb valors i aptituds que fins al moment havien estat atribuïts als homes. El cinema infantil tampoc s’escapa d’aquesta deriva i les princeses Disney, perpetuadores dels rols de gènere durant tres quarts de segle, s’estrenen amb films com Enredats, Brave o Frozen. Tots aquests títols mencionats veuen la llum entre el 2008 i el 2013.

No és casualitat que el primer terratrèmol a gran escala que posa de manifest l’assetjament sexual que pateixen les dones sigui en una indústria cultural

A finals de 2017 Hollywood pateix un sacseig que causarà la caiguda d’un dels seus productors més importants com era Harvey Weinstein. No és casualitat que el primer terratrèmol a gran escala que posa de manifest l’assetjament sexual que pateixen les dones als seus llocs de treball sigui en una indústria cultural. El moviment #MeToo va desvelar centenars de casos d’abusos i d’agressions sexuals a la producció cinematogràfica, però també va encoratjar a les víctimes d’àmbits allunyats de l’esfera pública. El #MeToo va ser el pas previ significatiu a l’aturada internacional de dones convocada pel 8 de maig de 2018. Òbviament la lluita feminista feia dècades que estava mobilitzada, però mai a la història ho havia fet d’una manera tan unànime.

La nova mirada

La perspectiva de gènere pot abastar tots els aspectes de la nostra vida si ens ho proposem, i a vegades inclús sense voler-ho, però el problema és com xoca amb el sistema patriarcal en el qual vivim i la descomposició de les convencions que això suposa. Moltes persones, homes especialment, es deuen sentir identificades amb Lord Chandos quan explicava desesperat que voldria “descifrar las fábulas y los relatos míticos que los antiguos nos legaron”, bàsicament perquè no aconsegueix entendre i connectar amb les noves avantguardes que ocorren al seu voltant. Sense anar més lluny trobem a Carlos Boyero, crític cultural del diari EL PAÍS, reprovant la sèrie Vida Perfecta de Leticia Dolera sense ni tan sols acabar-la. Boyero es col·loca per sobre de la feina de Dolera i evoca clàssics que preferiria rellegir abans que consumir l’obra de la directora feminista. És tan sols una anècdota, però exemplifica com el cànon i aquells que l’han construït s’oposen a un canvi de paradigma. Boyero ni tan sols fa una crítica constructiva de Vida Perfecta, possiblement ni tan sols sap per on començar perquè no entén el nou llenguatge.

La perspectiva de gènere obliga a replantejar la nostra mirada del món perquè es tracta d’una nova manera de veure’l i de viure’l, com també de comunicar-lo, però cal assumir-la. Gemma Lienas a El diari lila de la Carlota crea el concepte de “posar-se les ulleres liles” per detectar aquelles situacions de discriminació cap a les dones. Possiblement caldria unes ulleres liles 2.0 per entendre el nou llenguatge que se’ns planteja amb la perspectiva de gènere. Un llenguatge que no és merament idiomàtic, sinó que traspassa els marcs lingüístics.

La perspectiva de gènere obliga a replantejar la nostra mirada del món perquè es tracta d’una nova manera de veure’l i de viure’l, com també de comunicar-lo

El feminisme, malgrat la seva acceptació social, segueix treballant per ser present en les nostres comunicacions, per la forma d’establir els llenguatges. Plantejar una mirada feminista en un sistema patriarcal, encara que sigui dins de l’ordre establert, suposa esdevenir dissident i implica, per tant, tenir més opositors, o haters, dels usuals. De tant insistir, però, fa que la dissidència vagi calant. El llenguatge s’adapta a la nova mirada i inclús qui renega acaba adequant el seu vocabulari. Ho fa a poc a poc, però hi ha certa evolució.

Fins i tot es traspassen límits lingüístics i aquells que sempre han estat lluny dels drets socials comprenen que el feminisme és una de les lluites indispensables de la nostra època, això sí, a la seva manera. Encara que els molesti que es parli en segons quins termes d’igualtat, se’ls impregna part del discurs i s’aconsegueix establir certa unanimitat en qüestions com, per exemple, la violència de gènere. És cert que hi ha qui tergiversa el moviment per posar-lo en el seu favor, però aquesta maniobra té més a veure amb la política institucional de partits que no pas amb el teixit social.

L’art i la cultura han estat indispensables per la culminació que es veuria als carrers, però que sobretot es materialitzaria en una nova manera d’entendre el món, que en realitat tot just s’inicia

Des de cineastes a escriptores passant per artistes han sabut canalitzar el feminisme perquè transformés, primer, les seves obres i, després, la societat. L’art i la cultura han estat indispensables per la culminació que es veuria als carrers, però que sobretot es materialitzaria en una nova manera d’entendre el món, que en realitat tot just s’inicia. Tenir referents és important i imprescindible per construir noves mirades, però especialment quan es tracta de col·lectius (en aquest cas la meitat de la població) que han estat històricament oprimits. Sense referents costa encara més desfer-se de la idea d’inferioritat; potser una de les subjugades seria dissident, però costaria fer aixecar tota la massa.

No és fàcil trencar amb allò establert i qüestionar el que s’ha estat construint durant segles. És molest haver de desaprendre i fer caure mites, per això cal saber aplicar la perspectiva de gènere sense ser ni benèvols ni malèvols, senzillament crítics. Reconstituir el cànon tenint en compte qui ha estat indispensable per la nostra cultura, però sent conscients del que se’ns ha vetat. La descomposició de les convencions ocorre més sovint del que ens imaginem, però mai fins ara s’havia qüestionat amb tanta força el sistema patriarcal. No cal espantar-se, però sí estar alerta.

Tags:
Mar Sifre Rigol

Estudiant de Periodisme a la UAB. Mínor en Estudis de Gènere. Locutora i Editora Web a Onada Feminista.

  • 1

Leave a Comment

Your email address will not be published. Required fields are marked *