LOADING

Type to search

Opinió Societat

La comoditat que m’era privilegi

Share
Moviment LGTBI

Manifestants per l’alliberament gai a La Rambla de Barcelona l’any 1977, quan encara era vigent la Ley de Peligrosidad y Rehabilitación Social que legitimava les teràpies per “curar” l’homosexualitat. Font: Colita

Quan érem petites la majoria de nosaltres ens consideràvem heterosexuals. No només perquè fos el normal, sinó perquè, derivada d’aquesta normalitat, tampoc concebíem una altra cosa. No ens imaginàvem sent una altra cosa. Vèiem l’homosexualitat – perquè s’ha de dir que tampoc es visualitzaven gaires més possibilitats – com una cosa llunyana i aliena a nosaltres, com a cosa d’artistes, comediants, músics. No existia, per a moltes, un imaginari social on ser gai era una possibilitat a tenir en compte i una realitat de la qual en poguéssim formar part.

Començàvem a experimentar i fantasiejar amb el nostre primer amor – hetero – i no sabíem distingir si ens agradava o no perquè tampoc disposàvem de les eines i l’educació sexual que es requereix per identificar el plaer i la sexualitat satisfactòria quan tens 15 anys. Així que simplement ho fèiem i ens enamoràvem, perquè era el que tothom feia i del que tothom s’enamorava. No te n’adonaves que l’amiga íntima que tenies i que sempre pensaves que era molt guapa, en realitat, t’agradava.

En el meu cas particular, l’alliberament sexual va arribar de la mà de les meves amistats del batxillerat. Gent que em va ensenyar que hi havia moltes més possibilitats i que estava bé expressar-les. Vaig normalitzar tant aquest fet i em sentia tan còmode que per a mi no va caldre cap armari del qual sortir. Tan sols va formar part de l’autoreconeixement d’una cosa que, en realitat, ja sabia. D’una part del meu jo que va sortir a la llum i es manifestava esplendorosament per primer cop, però que tampoc sentia que hagués estat mai reprimit.

Mai m’he sentit especialment involucrada en el moviment LGTBI i m’he adonat de la gran hipocresia que això suposa

Fins fa poc no m’he identificat com a bisexual. Però no perquè sentís por o vergonya, sinó perquè no he tingut la necessitat de fer-ho. He viscut la meva sexualitat en plena llibertat – amb moments heteronormatius, és clar – però sense que em suposés una vertadera opressió. Per això, tampoc m’he sentit especialment involucrada en el moviment LGTBI i m’he adonat de la gran hipocresia que això suposa.

En primer lloc, perquè invisibilitzava tota la lluita que durant anys moltes persones han fet perquè jo pogués gaudir de la meva sexualitat lliurement. Ignorava totes les activistes que s’han manifestat quan fer-ho era un gran estigma social i eren assenyalades i discriminades. Activistes que han estat empresonades, que han patit repressió, exili i mort per defensar la llibertat sexual. I considero que des del moviment LGTBI no podem oblidar mai el que han fet totes aquestes precursores per nosaltres.

En segon lloc, perquè no era conscient de tot el que queda per fer. Per tota la discriminació que encara pateixen les persones del col·lectiu: social, familiar, laboral i estructural. Per totes les companyes racialitzades, invisibilitzades pel moviment occidental, blanc de classe mitjana-alta. Per les trans, que no només pateixen discriminació pel fet de ser trans sinó que, a més, se les qüestiona constantment – fins i tot des de moviments que aspiren a la transversalitat com el feminisme -. Per les que segueixen patint repressió, exili i mort, encara avui en dia.

Me n’adono que la meva petita bombolla no era sinó un espai de refugi aïllat de la resta del món. Per molt que jo estigués còmode, per elles, no podia mantenir-me al marge, ignorar-les o oblidar-les. Perquè no està tot fet. Perquè no ho hem aconseguit tot. I la meva comoditat era, també, fruit del meu privilegi.

Afegitó d’Onada Feminista

Amb motiu del mes de l’orgull LGTB+, Onada Feminista dedica gran part dels seus esforços a la creació de periodisme i continguts en relació amb el col·lectiu. Al llarg del més s’han publicat reportatges, articles i entrevistes:
– La gent gran LGTBI té més risc de patir soledat
– Els disturbis de Stonewall, la lluita de les trans que va fundar el moviment pels drets LGTBI
Dissidència de la dissidència: visibilitat romaní en el moviment LGTBI
– Dulceida va accelerar la meva sortida de l’armari
“Se’ns vol construir, però no se’ns vol deixar construir”: la representació LGTBI als mitjans de comunicació
– Lidia García: “Les lesbianes al folklore existeixen i estan per totes bandes
– Ana Polo: “De petita pensava que no podia ser lesbiana per ser femenina i portar vestits
– José Cuadrado: “La ploma és bonica. Si la tens, l’has de treure”
Bruno Bimbi: “Quan a una companya teva li disparen quatre trets al cap t’adones que la cosa va de debò”
– Temors i amors van de la mà com hi van el dolor i la glòria
– Margarida Borràs, la primera dona trans executada a València

– 5 situacions bifòbiques que encara es perpetuen
– Llei Trans per a dummies
Així com els programes de ràdio sobre bisexualitat, lesbianisme i trans.

Tags:
Judit Esposa

Estudiant de Periodisme a la UAB. En paral·lel, cursant un Mínor en Desenvolupament Sostenible i Ciutadania Global.

  • 1

Leave a Comment

Your email address will not be published. Required fields are marked *