LOADING

Type to search

Opinió Salut Vida

Els terminis de la vida

Share
terminis

Els terminis de la vida. Font: Pixabay

La nostra vida està organitzada, marcada amb terminis. És com una espècie de cursa de relleus en la qual l’equip el conformes només tu. Les zones d’intercanvi de testimonis estan delimitades per diferents edats: al voltant del primer any, un nadó ha d’haver dit ja la seva primera paraula, als sis anys ha de començar a anar a escola primària, als 16 ha de saber què en vol, de la seva vida, als 23 hauria d’haver començat a treballar, a no ser que optés per continuar estudiant. També coses més personals tenen unes edats preestablertes socialment per assolir allò que és considerat “normal” per a tothom: l’edat per al primer petó, per a sortir de festa, per perdre la “virginitat“, per casar-se, per tenir fills… Tot està estipulat, però no hauríem d’estar cronometrats.

Hi ha persones que, simplement, no es prenen al peu de la lletra aquests límits temporals i fan el que fan quan poden o quan s’hi veuen preparades. També hi ha vegades en què és la vida mateixa qui marca els teus temps, sense deixar-te gaire marge per a improvisar. En el meu cas, tot i haver estat sempre una persona que, de bon principi, s’ha saltat una mica aquests “terminis”, vaig perdre el control sobre la meva vida en el moment en què una malaltia em va prendre aquest poder de decisió. Recordo el moment de llegir l’informe de la ressonància magnètica que ho va destapar tot, dins d’un tren que em duia de l’hospital al centre de Barcelona, i buscar a Google les paraules “neurinoma de l’acústic”. Quedar-me paralitzada al llegir que allò era un tumor cerebral.

Hi ha vegades en què és la vida mateixa qui marca els teus temps, sense deixar-te gaire marge per a improvisar

Recordo el dia de l’operació, més o menys nerviosa perquè m’havien dit que aquell era un treball senzill, i el despertar després a l’UCI de l’hospital, i caure després inconscient altra vegada durant dies. Recordo quan em van dir que hi havia hagut complicacions que allargarien la meva recuperació, quan em van col·locar un drenatge del cervell a la columna vertebral, que em deixaria prostrada en una llitera durant un mes que no semblava acabar mai. Haver d’aprendre a fer coses que abans sempre m’havien resultat senzilles: parlar, caminar, escriure o llegir. Sobretot, recordo la frustració que vaig sentir quan vaig entendre que havia perdut facultats. Algunes, les havia perdut per sempre. 

Tot això, als 23 anys. Jo ja tenia una carrera universitària, dos anys vivint a l’estranger -un estudiant i un treballant- i un altre any treballant a un emblemàtic hotel de Barcelona. Des dels 19 anys que vivia fora de casa. Tothom pensava que tenia el futur a les meves mans, que podia fer el que fos, però no va resultar ser així. Perquè és clar, un tumor cerebral seguit d’un intent d’extirpació problemàtic et canvia una mica els plans. 

Recapitulem 

Segons la societat jo anava ben encaminada. 23 anys, una carrera universitària, independent dels pares, experiència a l’estranger i una feina fixe. Fins aquí tot perfecte. Sí que s’ha de dir que jo m’havia saltat alguns terminis pel meu propi compte. Però bé, que als meus 23 anys encara estava a temps de trobar una parella, casar-me i formar una família. Tot 100% aprovat socialment. 

Però després… ZAS! Et canvia la vida. Te’n tornes a casa dels pares, et declaren una incapacitat crònica que t’impedeix tornar a treballar fins a un mínim de dos anys -sumats als dos que jo ja havia passat de baixa-, perds amics que, quan tot era bonic i perfecte, et prometien amistat eterna. És aleshores quan, més que mai, aquests “terminis” socials han començat a rondar els meus pensaments. En moments en què m’ha envaït el pessimisme -que he intentat que fossin pocs-, he sentit com el temps em pesava, m’urgia, em creava unes inseguretats noves i més preocupants. 

En moments en què m’ha envaït el pessimisme, he sentit com el temps em pesava, m’urgia

Actualment, a les portes dels 26 anys, porto un any estudiant una carrera nova i sóc la germana gran de la major part dels meus companys de classe. No tinc un treball estable, així que em guanyo uns diners fent classes particulars com quan tenia 16 anys. Visc amb els meus pares, de qui torno a dependre gairebé totalment i no tinc parella. I per acabar-ho d’adobar, ara que tot semblava encarrilar-se de nou, em diuen que el tumor ha tornat a créixer. Sort que l’hem pogut aturar amb una bona sessió de radioteràpia. Esperem que s’estigui quiet a partir d’ara. 

Així i tot, ara sí que el temporitzador de la meva vida comença a estar vermell. Però he arribat a la conclusió de què no cal preocupar-me. Els tempos de la vida no haurien de marcar a ningú el ritme al qual viure. Cadascú té un pas diferent, una situació diferent, unes prioritats diferents.

És inútil intentar establir el mateix tempo per a tothom.

Tags:
Mireia Planas Sucarrat

Estudiant de Periodisme de la UAB, graduada en Direcció Hotelera per la EUTDH.

  • 1

Leave a Comment

Your email address will not be published. Required fields are marked *