LOADING

Type to search

Política Societat

Els disturbis de Stonewall, la lluita de les trans que va fundar el moviment pels drets LGTBI

Share
Stonewall

Grup de joves a la porta del bar Stonewall Inn l’any 1969. Font: Fred W. McDarrah / Getty Images

L’arribada de l’Apolo XI i Neil Amstrong a la lluna. El llançament del disc Abbey Road de The Beatles i la icònica fotografia dels quatre músics creuant un pas de vianants al districte londinenc de Candem. Els disturbis de Stonewall que van donar origen al Dia Internacional de l’Orgull LGTBI. Tots aquests esdeveniments van succeir el mateix any, el 1969, i tots tres van marcar un abans i un després en la història. 

La matinada del 28 de juny de 1969, la policia va realitzar una batuda en un bar anomenat Stonewall Inn, situat al barri novaiorquès de Greenwich Village. Les batudes eren habituals, però el que diferenciava aquest local és que era freqüentat per membres de la comunitat LGTBI. En la dècada dels 60 als Estats Units, gais, lesbianes i persones trans patien una forta repressió per part d’una societat conservadora. Tanmateix, la lluita pels drets civils dels afroamericans i el moviment hippie contra la Guerra de Vietnam havien començat a sacsejar-ne els fonaments. Aquest clima liberal va motivar al col·lectiu LGBTI a dir prou. Aquella nit es van produir tota una sèrie de protestes espontànies vers la discriminació i l’abús policial.

Marsha P. Johnson - stonewall

Marsha P. Johnson, símbol dels disturbis de Stonewall, protestant en favor dels drets LGTBI i les persones sense llar. Font: Biblioteca Pública de Nova York

El Casal Lambda, una entitat sense ànim de lucre que treballa a Barcelona des del 1976 pel reconeixement dels drets LGBTI, va publicar un reportatge el 2019 amb motiu del cinquantè aniversari dels fets de Stonewall. L’article, dins la revista que la mateixa associació edita, es titula 50 anys de la revolució de l’Arc Iris, i sentencia que “a partir del 28 de juny de 1969, la comunitat homosexual, dispersa, amagada, assetjada i reprimida, prendria consciència de si mateixa i de la seva situació, uniria forces i s’organitzaria com a col·lectiu, sortiria als carrers a proclamar ben alt les seves reivindicacions i la seva autoestima (els Pride parades o marxes de l’orgull, impensables en la dècada Eisenhower), es diversificaria (ja no només homes homosexuals, sinó tot l’espectre LGBTI+), confluiria amb altres col·lectius discriminats en la lluita per la igualtat (per exemple, el negre i el feminista). I tot això gràcies a una reacció no planificada, sinó espontània, fruit d’una saturació de greuges”.

A partir del 28 de juny de 1969, la comunitat homosexual, dispersa, amagada, assetjada i reprimida, prendria consciència de si mateixa i de la seva situació

D’altra banda, cal destacar una de les figures que va encapçalar la revolució: Marsha P. Johnson va ser una dona trans, negra i bisexual que es va enfrontar a la policia quan va començar la batuda. Els agents policials van començar a identificar i arrestar als presents, però Johnson va ser de les primeres a resistir-s’hi. Un any després va fundar juntament amb Sylvia Rivera l’organització STAR (les sigles en anglès per a Street Transvestite Action Revolutionaries), convertint-se en un símbol per a tot el col·lectiu LGTBI.

El moviment LGTBI a Espanya

La reivindicació per als drets del col·lectiu a Espanya, però, va arribar per primera vegada el juny de 1977. Dos anys després de la mort del dictador, La Rambla de Barcelona es va omplir per a manifestar-se en favor de la llibertat sexualA diferència del que va succeir al bar de Stonewall a Nova York, les protestes a la capital catalana van ser de caràcter pacífic. Segons Hipertextual, més de 4.000 persones es van reunir per exigir la derogació de la Llei de Perillositat i Rehabilitació Social. Algunes consignes deien ‘Amnistia sexual!’ o ‘El meu cos és meu i faig amb ell el que em dóna la gana’. Els encarregats d’organitzar aquest moviment van ser els membres del (llavors il·legal) Front d’Alliberament Gai de Catalunya (FAGC), qui més tard fundaria l’Institut Lambda. 

Dos anys després de la mort del dictador, La Rambla de Barcelona es va omplir per a manifestar-se en favor de la llibertat sexual

Manifestació LGTBI

Manifestants per l’alliberament gai a La Rambla de Barcelona. Font: Colita

La manifestació va finalitzar amb la policia desallotjant Canaletes amb bales de goma. Tres manifestants van resultar ferits de gravetat i un va ser detingut i traslladat a la presó La Model. 52 dies més tard, Oriol Martí va ser alliberat. L’any 1995, després d’una lluita incansable, el col·lectiu LGBTI va aconseguir que el Codi Penal inclogués el delicte de l’homofòbia en els articles 510, 511 i 512. Des d’aleshores, Espanya ha esdevingut pionera en la legalització del matrimoni igualitari (aprovada el 2005 pel govern de Zapatero) i l’adopció homoparental.

L’arrel del transfeminisme

És evident que la lluita per als drets del col·lectiu LGBTI i el feminisme van relacionats. Ambdós moviments promouen valors com la llibertat, la igualtat i la diversitat sexual i de gènere. La principal diferència entre el feminisme mainstream i el transfeminisme és que aquest últim amplia el subjecte de lluita. És a dir, que també inclou altres persones oprimides que no són necessàriament dones cisgènere. Aquest nou corrent s’ubica dins la tercera onada del feminisme, i beu directament de l’activisme LGTBI i de la teoria queer. 

Transfeminisme - stonewall

Bandera trans amb el símbol transfeminista. Font: APF / Getty Images

Emi Koyama, autora del Manifest Transfeminista, va definir-lo com “un moviment per i per a les dones trans que veuen la seva alliberació intrínsecament lligada a l’alliberació de totes les dones i més enllà”. Aquest document data de l’any 2001, tot i que Rory Dicker i Alison Piepmeier van introduir-lo el 2003 en el seu llibre Catching a Wave: Reclaiming Feminism for the Twenty-First Century. 

En altres paraules, Koyama declara que aquesta reivindicació està oberta a persones queers, intersexuals, dones no trans, homes no trans i d’altres individus que empatitzin amb la lluita per a la seva pròpia alliberació. Es tracta d’un moviment molt més inclusiu i que fa un pas enllà respecte al feminisme tradicional. Així mateix, també s’oposa al racisme i a l’opressiva segregació social. Finalment, i gràcies al transfeminisme, l’OMS va eliminar la transsexualitat de la llista de malalties mentals el 2018.

Afegitó d’Onada Feminista

Amb motiu del mes de l’orgull LGTB+, Onada Feminista dedica gran part dels seus esforços a la creació de periodisme i continguts en relació amb el col·lectiu. Al llarg del més s’han publicat reportatges, articles i entrevistes:
– La gent gran LGTBI té més risc de patir soledat
– Els disturbis de Stonewall, la lluita de les trans que va fundar el moviment pels drets LGTBI
Dissidència de la dissidència: visibilitat romaní en el moviment LGTBI
– La comoditat que m’era privilegi
– Dulceida va accelerar la meva sortida de l’armari
“Se’ns vol construir, però no se’ns vol deixar construir”: la representació LGTBI als mitjans de comunicació
– Lidia García: “Les lesbianes al folklore existeixen i estan per totes bandes
– Ana Polo: “De petita pensava que no podia ser lesbiana per ser femenina i portar vestits
– José Cuadrado: “La ploma és bonica. Si la tens, l’has de treure”
Bruno Bimbi: “Quan a una companya teva li disparen quatre trets al cap t’adones que la cosa va de debò”
– Temors i amors van de la mà com hi van el dolor i la glòria
– 5 situacions bifòbiques que encara es perpetuen
– Margarida Borràs, la primera dona trans executada a València

– Llei Trans per a dummies
Així com els programes de ràdio sobre bisexualitat, lesbianisme i trans.

Tags:
Ona Falcó Vidal

Estudiant de Periodisme de la UAB.

  • 1

Leave a Comment

Your email address will not be published. Required fields are marked *