LOADING

Type to search

Opinió Política

El feminisme liberal vetlla en contra dels principis del feminisme

Share
el Feminisme liberal

El feminisme liberal. Font: clubcortum.org

És indubtable que la lluita que engloba a les dones és més diversa que mai. S’ha deixat de parlar de “feminisme” per començar a parlar de diferents feminismes – d’alguns més hegemònics i d’altres més perifèrics – que representen les diferents situacions d’opressió que viuen les dones segons el seu sexe, gènere, classe, ètnia o orientació sexual, entre d’altres tipus d’opressions. Dins d’aquest ampli ventall d’interessos de les dones, el feminisme liberal és un dels que ha guanyat més pes en les institucions des del ressorgiment del neoliberalisme a partir de la dècada dels setanta. 

El feminisme liberal va ser impulsat per dones com Mary Wallstonecraft, Judith Sargent Murray i Frances Wright. Totes elles eren dones de classe alta, blanques i amb una educació i cultura que les feia destacar de la resta de la majoria de dones de la seva època. Destacaven pel que fa a la quantitat de privilegis de què disposaven en el seu dia a dia. Uns privilegis que es van traslladar en les seves prioritats a l’hora d’emprendre un moviment social i polític protagonitzat per elles i que les va conduir al vot femení. 

Des d’aquestes primeres burgeses, passant per Virginia Woolf, Simone de Beauvoir i Betty Friedan; el feminisme d’aquesta classe alta ha anat sobrevivint al pas dels anys. Ara es manifesta a través de persones com Hillary Clinton, Angela Merkel i dins de la mateixa Unió Europea, quan es fa al·lusió al “feminisme”, majoritàriament es parla d’aquest feminisme. El perfil de les dones que se l’han apropiat no ha canviat i la seva teoria, reduïda a la meritocràcia i a l’esforç individual, tampoc. 

El neoliberalisme es basa en un sistema jerarquitzat per sostenir la riquesa de molts pocs a costa de la pobresa d’una àmplia majoria

Tal com destaca la intel·lectual i teòrica feminista Nancy Fraser a una entrevista a eldiario.es, “el feminisme liberal ha estat col·laboracionista d’un sistema opressor”, és a dir, el neoliberalisme. Aquest model econòmic capitalista es basa principalment a perpetuar l’interès individual i un creixement econòmic sense límits, justificat per una suposada regulació natural del mercat. És a dir, que es basa en un sistema jerarquitzat per sostenir la riquesa de molt pocs a costa de la pobresa i explotació laboral d’una àmplia majoria. Les dones que defensen aquest feminisme lluiten en contra de la convenció cultural que els homes són més aptes i estan més capacitats per ocupar càrrecs de lideratge i prendre decisions econòmiques amb millor criteri. Amb tot, les liberals no trenquen la seva rígida postura fixada en la discriminació de gènere per incloure a una majoria de dones que a més pateixen el pes de la precarietat laboral, el racisme o la transfòbia, entre d’altres. 

La periodista Anna Pacheco, a una xerrada amb les i els concursants d’OT 2020, va insistir en el fet que aquest feminisme liberal no té cap mena de sentit per l’alliberament de totes les dones, que és del que es tracta el feminisme. No aporta cap mena de progrés en la lluita col·lectiva que hi hagi més dones en càrrecs de poder si hi ha d’haver encara dones oprimides i estancades en la precarietat en el sector de les cures, la neteja i la prostitució.

La feminització de la pobresa és un fenomen encara molt vigent, tot i que moltes Bettys intentin camuflar el seu lucre per part de la precarització d’altres companyes posant-se un pin lila a la solapa. Aquesta doctrina liberal que vetlla per l’individualisme no pot ser representativa d’un moviment social, que és del que es tracta el feminisme. És evident que perquè la posició de privilegi i de mandat d’algunes es mantingui hi ha d’haver altres exercint les tasques històricament atribuïdes a les dones. Unes tasques que fins fa relativament poc mai s’havien pagat i ara es remuneren de manera precària. D’aquesta manera, resulta evident que els interessos de les dones cis-hetero blanques de classe alta, les Bettys, no representen un feminisme inclusiu, plural ni just per la majoria. No representen un moviment social.

Espanya juga a ser feminista, però de quin feminisme?

A Espanya el panorama feminista recolzat des de la política s’obre camí entre moltes contradiccions. El 8M del 2019 les representants de Ciudadanos van aparèixer públicament amb un llaç lila a les solapes de les seves americanes davant d’un fons –indubtablement taronja– amb la cita textual de la sufragista Clara Campoamor: “Soy liberal”. Amb tot, al capdavant del discurs del “Dia de la Dona Treballadora” s’hi va situar l’aleshores líder de la formació taronja, Albert Rivera. La imatge de la celebració del seu dia del feminisme liberal va ser realment esfereïdora.

Rivera 8M - el Feminisme liberal

Discurs de Ciudadanos pel 8M del 2019 protagonitzat per Albert Rivera. Font: RTVE.

Albert Rivera, encapçalant les seves “wonderwoman”, va emetre una imatge totalment fora de context, de la mateixa manera estava descontextualitzada la frase adoptada per una de les principals precursores del vot femení a Espanya. El que realment va pronunciar Clara Campoamor va ser: “Estic tan allunyada del feixisme com del comunisme, sóc liberal”. Només cal indagar superficialment en la vida d’aquesta política i activista per veure que, encara que aquestes paraules indueixen a algun hipotètic discurs d’Inés Arrimadas, Campoamor mai va representar el feminisme lila que intenta vendre Ciudadanos actualment.

Clara Campoamor - el Feminisme liberal

Discurs de Clara Campoamor al Congrés. Font: elindependiente.com

Els orígens humils de Clara Campoamor i el seu ràpid ascens a l’èxit es poden entrellaçar fàcilment amb la doctrina meritocràtica neoliberal vigent. Amb tot, durant la seva carrera política Campoamor va resultar ser una figura especialment incòmode, ja que es centrava exclusivament en el reconeixement de drets igualitaris per les del seu gènere. Per la sufragista el reconeixement de la igualtat de drets per les dones no estava sent efectiu ni per les formacions de dretes ni les d’esquerres i, en aquest context de desavinença política, ella es va designar com a “liberal”: vetllar per la llibertat de les dones sense vincular-se a cap corrent polític que no fos representatiu d’aquesta lluita.

La descontextualització de l’apropiació del discurs és molt representativa de la descontextualització política amb el moviment feminista d’avui

Amb tot, les ciudadanas encara s’aferren a aquest passat romàntic de les primeres activistes dones i les volen encabir, sigui com sigui, a un present del qual ja no són representatives. Aquesta descontextualització de l’apropiació del discurs de Campoamor és molt representativa de la descontextualització política que té la formació taronja amb el moviment feminista d’avui.

El Manifest del 8M de Ciudadanos deixa ben clar quines són les prioritats en les reformes socials que aquest partit considera “feministes”. Tot i partir de la base comuna del feminisme liberal europeu, el que volen vendre Ciudadanos com a “feminisme” no deixa de ser un conjunt de fal·làcies argumentatives. Per exemple, quan parlen de què el feminisme “no és la lluita de les dones, sinó dels homes i les dones per igual” o que el feminisme no liberal “és un grup de pressió que no pot parlar en nom del conjunt de les dones”. El seu manifest gens representatiu i la seva apropiació de discursos emancipadors de sufragistes del segle passat només apunten al fet que les ciudadanas no poden assumir allò que realment s’exerceix com a feminisme liberal a la Unió Europea. Aquest feminisme de paraula fàcil i reaccionari només sembla estar present el 8M i durant campanya electoral.

El PSOE va representar durant anys, abans de l’arribada al Congrés d’Unidas Podemos, el refugi polític per la majoria de persones LGTBI i feministes d’Espanya. Amb tot, aquest any s’ha vist assenyalat per un controvertit comunicat que no va fomentar benavinences amb el col·lectiu trans. “[…] Hay teorías (concretamente la teoría queer) que van ganando terreno en el mundo académico activista, y que niegan la existencia del sexo biológico, por lo que desdibujan y difuminan la realidad de las mujeres. Si se niega el sexo, se niega la desigualdad que se mide y se construye en base a este hecho biológico”. Aquesta afirmació fa saltar totes les alarmes en tant que justifica el “desdibuixament de la realitat de les dones” a partir del planer discurs biologista popularitzat actualment per les denominades TERFs.

El feminisme blanc progre trans-excloent ja està acomodat en les esferes de poder i disposa de recursos públics per expandir-se

Hi ha hagut polèmica i desacord dins del mateix partit socialista i també Unidas Podemos ha alçat la veu en contra de l’atac transfòbic que suposa aquest comunicat. Amb tot, el feminisme blanc progre trans-excloent ja està acomodat en les esferes de poder i disposa de recursos públics per expandir la seva ideologia. Una ideologia que, de la mateixa manera que les liberals, s’adapta a les necessitats i privilegis d’un perfil reduït de dones. Tampoc permet la consideració de les companyes més desfavorides per l’estructura patriarcal i prenen, quasi sembla com a major enemic, a les trans. No és gens sorprenent, doncs, que les reconegudes com a TERFs més populars siguin dones cis, blanques, amb una bona situació socioeconòmica i que han militat o militen al PSOE.

Feminismo interseccional

Feminisme interseccional. Il·lustració de Ro Ferrer.

El que s’extreu d’aquest seguit de contradiccions protagonitzades pels partits que s’enorgulleixen de la seva “diversitat” i “perspectiva feminista” és que no deixen de perpetuar el privilegi blanc i elitista de les ciudadanas. El feminisme liberal és sempre el primer a ser qüestionat – amb raó – per les activistes feministes “d’esquerres”. Amb tot, tota iniciativa feminista que no prengui com a eix central la interseccionalitat acabarà caient en el parany del feminisme lila.

Cal abandonar l’apropiació del discurs de les primeres revolucionàries per part de les forces conservadores, que distorsionen el seu missatge original. Cal deixar de romanitzar el feminisme i utilitzar-lo com a medalleta durant campanya electoral. Cal no convertir-lo en una marca, en un color, en un discurs vuit i no representatiu. Cal indagar en la pluralitat de tots els feminismes actuals i no perpetuar hegemonies. Cal que el feminisme s’allunyi de les ciudadanas, dels aliats per conveniència i de la comoditat biologista purament elitista i trànsfoba. Cal que el feminisme sigui de totes, menys lila i més vermell. 

 

Tags:
Núria Cugat Tarridas

Estudiant de Periodisme a la UAB.

  • 1

Leave a Comment

Your email address will not be published. Required fields are marked *