LOADING

Type to search

Cultura Internacional

El consentiment de la societat

Share
Consentiment - Vanesa Springora

Vanesa Springora, autora del llibre autobiogràfic “El consentiment”. Foto: JF Paga

Era la França dels anys 80 i els hereus del maig del 68 havien crescut. Eren pares, avis fins i tot. El moviment llibertari havia deixat un país conscient de la magnitud dels fets, amb la certesa que el món els havia observat i admirat, amb set de justícia social i una moral menys castradora. Com es repeteix en diverses pàgines d’El Consentiment, els joves revolucionaris van adoptar el lema Prohibit prohibir i van abraçar la revolució en tots els àmbits, incloent-hi el sexual

La mare de Vanessa Springora, la protagonista i víctima d’aquest relat autobiogràfic, és una feminista que va prendre partit en els fets del maig revolucionari francès. Ella és part (i una representació de manual) de la societat dels 1980 a França. Springora té 13 anys i coneix un artista que en té 50 en un sopar de negocis on es veu obligada a anar. Ell és l’escriptor Gabriel Matzneff, tot i que al llibre no se l’esmenta directament. El coneixem com a G

El relat de la relació pedofílica no s’allunya del que podem intuir i esperar. Ell té comportaments obsessius: la segueix pel carrer, l’espia, la bombardeja amb cartes romàntiques fins que la menor cedeix. Li diu que l’adora però la menysté i la ridiculitza. La introdueix als cercles burgesos parisencs i li fa de pare artístic, però no l’anima a escriure ni a trobar què li agrada. Li repeteix que sense ella es morirà.

Del súper vendes esgarrifa la complicitat de la societat i el consentiment directe i explícit de tots els adults que rodegen Springora

Springora es convenç que la relació no és abusiva, que és un igual a igual. Si us han alertat mai del maltractament psicològic de gènere, el reconeixereu ben fàcil en aquestes pàgines on l’adolescent s’autoproclama una noia madura, diferent i especial a la resta. Ella no és com les seves companyes de classe i G. l’hi repeteix. Aquesta serà l’excusa per justificar la seva relació.

Que una nena de tretze anys no pugui identificar la pedofília, l’abús o la violació és natural. Però el que interessa i esgarrifa del súper vendes és la complicitat de la societat, el consentiment directe i explícit de tots els adults que rodegen Springora. La primera és la mare, qui estableix una relació cordial amb Matzneff i actua en el paper de sogra com si res passés, convidant a dinar el nòvio de la seva filla adolescent amb una naturalitat que espanta. Però prohibir està prohibit, i s’ha de predicar amb l’exemple. 

La mare no és un monstre, o almenys no se’ns presenta com a tal. És una peça més en aquesta cadena de normalització malaltissa, enlluernada per la figura de l’artista bohemi i d’esquerres que escriu, en les seves memòries, les relacions sexuals que té amb nens a Manila a canvi de diners i regals. 

La mare no és un monstre, o almenys no se’ns presenta com a tal. És una peça més en aquesta cadena de normalització malaltissa

I les complicitats s’estenen a tots els sectors, nivells i àmbits. En una visita ginecològica, el metge li realitza a Vanessa Springora una intervenció amb anestèsia local per trencar-li l’himen perquè pugui tenir sexe sense impediments. Els serveis policials fan la vista grossa una vegada i una altra malgrat unes cartes anònimes que els alerten de què està passant. L’artista Cioran, amic íntim de G., convenç Springora que el seu deure és quedar-se al costat del seu home, tan se val si la tracta malament perquè, ja se sap, els escriptors són éssers complicats i complexos, i la funció de la dona és acompanyar-los i estar a la seva disposició. La mare, quan la filla li diu que l’ha deixat, li pregunta: ‘’n’estàs segura? Pobret, però si t’adora!’’.

Springora arrossega les seqüeles de l’abús durant anys, fins al dia d’avui. Escriure el llibre ha estat la manera d’empresonar G., tal i com ell va fer en uns diaris publicats, on explicava la seva relació amb tot de detalls que feien la menor fàcilment reconeixible. Amb el consentiment, evidentment, de l’editorial que publicava els textos de Matzneff on es vantava d’anar-se’n al llit amb nens i adolescents. Semblant al revenge porn dels nostres dies, l’escriptor tancava les seves víctimes en unes pàgines que ho capgiraven tot i els passava la patata calenta: elles eren culpables i cruels, ell només un artista alliberat que estimava sense mesura. 

En els capítols finals d’El Consentiment, Springora té una trobada amb una altra de les adolescents de Matzneff. Xerren assegudes en un banc, comparteixen experiències i impressions i són capaces d’acabar fent broma sobre el seu abusador compartit. Amb això no n’hi ha prou, l’autora necessita anys de tractament i cura emocional, però la conversa l’anima, la fa sentir acompanyada i li reforça la idea que ella no ha estat, en cap cas, ni culpable ni consentidora. És el poder de la sororitat. I és l’inici d’un camí llarg cap a una vida sense ferides, amargor ni retrets. 

Tags:

Leave a Comment

Your email address will not be published. Required fields are marked *