LOADING

Type to search

Opinió Vida

Dubtar és part de l’engranatge vital 

Share
Dubtar. Il·lustracions d'Amanda Oleander.

Il·lustracions d’Amanda Oleander.

El confinament està sent una oportunitat per a reflexionar introspectivament, però també sobre temes més transcendentals a escala social. Els espais de militància, les assemblees de barri, les aules de les universitats, els tallers autogestionats o els vespres de birres a la terrassa d’un bar amb les companyes, queden enrere. Aquests són alguns dels espais on podíem desmuntar i qüestionar l’engranatge vital. També compartir-nos i nodrir-nos. I mentre no puguem tornar a gaudir-los, no ens queda un altre remei que seguir qüestionant-nos (amb una birra també, si escau) assegudes al replà del nostre balcó o finestra.

Fa uns dies que, al vespre, tot asseguda a un raconet del meu petit balcó, vaig trobar un guió d’una secció que vaig escriure fa uns mesos per un dels programes que vam fer a Onada Feminista. Vaig trobar algunes discrepàncies amb la Clara de setembre. Però aquesta no és la primera vegada, de fet, puc trobar desacords amb el meu jo de fa cinc minuts. És pràcticament impossible opinar amb precisió a llarg termini i creure que tot està controlat, perquè la vida se’ns escapa i també és bonic acceptar-ho. Reflexionar, qüestionar-se i reinventar-se gràcies a un llibre, una cançó o una conversa…, i així anar fent.

“Puc trobar desacords amb el meu jo de fa cinc minuts”

La veritat absoluta no existeix i intentar trobar valors precisos i estables per a tot és una tasca d’allò més inútil: qualsevol qüestió és evolutiva i canviant. Això és com la fotosíntesi d’una planta, no? Imagineu totes i cadascuna de les fases per les quals ha de passar. Encara que el mecanisme sempre sigui el mateix, mai ho farà igual, perquè el context influirà. Les margarides creixeran igual estant penjades al balcó d’un pis al Raval? Dins d’una casa menuda amb poca llum? Al replà d’una finestra lluminosa? A un jardí? I qui està cuidant aquesta planta i com ho està fent?

El context de cada ésser viu determina el seu progrés: el coneixement, la logística, la ubicació, les cures… I res d’això és quantificable en termes absoluts. Per això ens fa mandra fer totes aquestes valoracions, analitzar-nos introspectivament com a indivídues, però també sortir fora del nostre jo imperatiu i visionar(-nos) des d’altres perspectives radicalment diferents. I així i tot, establir una radiografia crítica de les nostres actuacions. Això no s’està duent a terme, en molts casos, perquè la societat capitalista en la qual vivim rebutja tot allò que no és quantificable. 

El vessant colonial d’aquest sistema ens ha fet pensar que si les coses estan com estan és per algun motiu. La modificació del statu quo és perfectament viable. Però sempre que s’entengui que és absurd acceptar la idea que determina com a realitat universal, que uns quants amb poder decideixin sobre altres que no en tenen. I aleshores establir normes, envair espais i sotmetre aquells amb capacitat de decisió menor a dinàmiques jerarquitzades verticalment i, per tant, excloents. No només això, després de tot, aquest sistema ens inculca una por i atemoriment social per pensar més enllà dels marges sistemàtics imposats. Les cures van més enllà, transformen tot això i resulten ser una amenaça pel poder més opressor.

Qüestionar la societat actual a la vegada que ens qüestionem a nosaltres mateixes. Què alliberador seria perdre la por a dubtar, a canviar d’opinió, a ser contradictòries. Construir opinions fonamentades és plaent, perquè permet debatre, expressar amb contundència arguments sòlids que poden fer dubtar l’altra. Això alimenta el nostre ego, ens agrada que ens elogiïn i que pensin: “quina tia més formada”. Perquè això encara solidifica més els nostres arguments, prèviament meditats i construïts a partir de llegir, escoltar i xerrar molt. I aleshores és quan ve algú que pensa diferent i ho argumenta amb claredat, utilitzant les paraules adequades i expressant una idea que, tot i que no és la teva, també té sentit. Això és com una punyalada enorme al nostre ego, perquè tot el que pensàvem que era absolut, aquesta persona ho acaba de desmuntar. 

“Què alliberador seria perdre la por a dubtar, a canviar d’opinió, a ser contradictòries”

Arribades a aquest punt, tornem a l’origen del problema: el sistema continua fent-nos creure que només hi ha dues opcions vàlides (tornem-hi amb la mania de quantificar). Aquestes dues opcions són, o bé, seguir traient arguments de sota les pedres per demostrar que tenim la raó, o deixar-nos vèncer per l’opinió contrària. Són opcions vàlides, també fàcils, però no són les úniques que podem adoptar. Probablement també està bé acceptar que no totes pensem igual i que la nostra opinió no és més vàlida pel simple fet de ser nostre. O per haver-la conreat molt. No cal canviar-la si no ho sentim així. Però potser ens fa dubtar i, per tant, investigar altres vessants que no ens havíem plantejat i qüestionar la nostra. O incorporar part dels arguments contraris per construir nous plantejaments, qui sap. 

La millor revolució comença per revisar-se a una mateixa, qüestionar conductes o actuacions socials estandarditzades a través del descobriment de realitats alienes. I no es tracta d’alliçonar o imposar idees, només de pensar i fer pensar. Tal com diu l’autor Friedrich Th. Widerberg, “tota aproximació a quelcom absolut pot dissoldre les certeses en major grau que de les que les confirma”. Probablement, després de publicar aquest article, les vostres opinions em facin reflexionar sobre la meva.

Tags:
Clara López García

Estudiant de Periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona

  • 1

Leave a Comment

Your email address will not be published. Required fields are marked *