LOADING

Type to search

Internacional Política

Bruno Bimbi: “Quan a una companya teva li disparen quatre trets al cap t’adones que la cosa va de debò”

Share
Bruno Bimbi a Ràdio 4.

Bruno Bimbi a Ràdio 4. Font: Plurals i Singulars.

Bruno Bimbi (Avellaneda, Argentina, 1978) és periodista, escriptor i doctor en Estudis del Llenguatge. És activista LGTB i va promoure el matrimoni igualitari a Argentina, que es va aprovar l’any 2007. Més endavant va portar la seva lluita al Brasil, assessorant el diputat Jean Wyllys davant la ultradreta de Jair Bolsonaro. Bimbi es troba actualment a Barcelona i al mes de febrer va publicar l’edició espanyola del seu segon llibre El fin del armariouna crònica dels canvis que ha viscut el col·lectiu LGTB durant el segle XXI.

Feia una dècada que vivies al Brasil quan vas venir a Barcelona. A què es deu aquest canvi?

Originalment hi vaig anar per a fer estudis de postgrau i després la vida em va portar a acabar quedant-me més temps del que preveia. Ja tenia una vida desenvolupada al país però els últims anys Brasil va viure situacions molt difícils. Vaig treballar com a corresponsal per a una televisió argentina a Rio de Janeiro i també com a assessor d’un diputat d’esquerra: Jean Wyllys, l’únic parlamentari obertament gai al congrés brasiler. Ell era activista, era el diputat que portava al congrés totes les causes de drets humans en general i va ser durant els últims vuit anys, abans de les eleccions presidencials, l’enemic públic número 1 de Jair Bolsonaro al congrés, quan Bolsonaro era diputat.

Com us va afectar la victòria de Jair Bolsonaro a les eleccions brasileres?

La situació amb l’arribada al poder de Bolsonaro se’ns va posar massa difícil. Jean Wyllys venia patint una campanya molt dura de destrucció de la seva reputació, d’aquesta espècie de gestapo particular que Bolsonaro i els seus fills van articular per a perseguir i difamar als seus adversaris. Aleshores, circulaven pels grups de WhatsApp i a les xarxes socials milions de missatges amb les mentides més atroces, més absurdes i ridícules sobre Wyllys. Alguna cosa semblant al que està fent VOX a Espanya, però a un nivell molt més alt i amb una sofisticació, una tecnologia i una força molt gran. Això va generar que bona part de la societat es cregués aquestes mentides, és a dir, des de titllar-lo de pedòfil fins a inventar-se projectes de llei que no existeixen o declaracions que ell mai va fer.

I això va començar a generar una onada d’amenaces de mort i cadenes pesades fins a l’assassinat de Marielle, que per a nosaltres això va ser un abans i després. És a dir, quan de sobte a una companya teva li disparen quatre trets al cap t’adones que la cosa va de debò. En el cas de Wyllys, ell va decidir anar-se’n del país, va renunciar al seu mandat de diputat i va marxar molt espantat per les amenaces que rebia. Jo vaig decidir fer el mateix, vaig prendre la decisió la mateixa nit de les eleccions, quan Bolsonaro va ser elegit president.

La situació amb l’arribada al poder de Bolsonaro se’ns va posar massa difícil

Marielle Franco. Font: SomosElMedio

Acabes d’esmentar a Marielle Franco. Qui era? 

La Marielle Franco era una regidora a Rio de Janeiro, electa pel mateix partit en el qual militàvem nosaltres, un partit d’esquerra semblant al que seria Unidas Podemos a Espanya, el PSOL (Partit Socialisme i Llibertat). Franco era una regidora nascuda en una favela de Rio de Janeiro, una dona jove, lesbiana, negra, activista dels drets humans i sociòloga.

Tenia un perfil i una agenda política molt semblant a la nostra i va ser assassinada per un crim brutal, perseguida per dos cotxes. Li van fer una emboscada i li van disparar quatre trets al cap. La persona que la va matar era veí de Bolsonaro. La filla de l’assassí era la parella d’un dels fills de Bolsonaro. Ell i la persona que dirigia el cotxe formaven part d’una banda d’assassins del barri de Río das Pedras, una milícia que tenia vincles amb un altre dels fills de Bolsonaro.

No obstant això, deixant de costat a Bolsonaro i, en general, a la ultradreta… Creus que el segle XXI està vivint una revolució LGTB?

Sí, en aquest últim llibre que acabo de publicar aquí a Espanya, El fin del armario, quan vam decidir amb els editors posar-li aquest títol, molta gent em preguntava si això significa que l’armari ja s’ha acabat. I jo dic que és clar que no. L’armari continua existint lamentablement a bona part del món per a molta gent, però per primera vegada en la història hi ha alguna cosa que està canviant.

Jo sempre dic que sí agaféssim a un jove homosexual de mitjans del segle XVII i el portéssim amb una màquina del temps a mitjans del segle XIX, dos segles després es trobaria amb diferències en la moda, la música, la roba, la tecnologia… Però respecte a la seva situació com a jove homosexual en aquesta societat de dos segles després, no hi hauria grans canvis. L’armari segueix sent igual d’obligatori. Tot i això, si a un jove homosexual dels anys 70, el portéssim als nostres dies, en un període molt més curt de temps, arribaria a Barcelona, una ciutat on es pot casar amb la seva parella al registre civil, on pot anar de la mà pel carrer amb la seva parella, on l’alcaldessa de la ciutat és bisexual i ho diu sense cap problema… En aquest període s’ha donat un canvi molt fort, molt profund, que s’ha donat en les relacions entre les majories i les minories sexuals. El fin del armario és en certa manera una constatació d’aquest canvi que es va començar a donar-se una part del món, però no en tot.

L’armari continua existint lamentablement en bona part del món per a molta gent, però per primera vegada en la història hi ha alguna cosa que està canviant

En aquest mateix llibre també expliques un concepte que a mi em va impactar quan el vaig llegir: l’adolescència robada. A causa de la falta d’educació inclusiva, expliques que no vas poder viure la teva sexualitat en l’adolescència.

Jo crec que de totes les coses que ens van robar als gais, l’adolescència és la més injusta perquè és una cosa que no es recupera mai. Jo hauria volgut tenir el meu primer xicot en la mateixa edat en la qual els meus amics van tenir la seva primera xicota, o el primer petó en la mateixa edat en la qual el van donar els meus amics i haver viscut el despertar de la meva sexualitat de la mateixa forma que el van viure els altres.

Com pot ajudar l’educació inclusiva a les noves generacions i a la revolució LGTB?

Encara vivim en un món en el qual l’homosexualitat està en l’horari de protecció al menor. Es pensa que cal mentir als nens, nenes i adolescents perquè qualsevol informació que se’ls doni sobre la diversitat sexual és una manera de desviar-los d’un camí que se suposa natural i que en realitat no existeix. El truc que utilitza la ultradreta i el discurs del “pin parental” de VOX, que és una còpia del que va ser el discurs del “kit gai” de Bolsonaro 10 anys enrere, és espantar a molts pares i mares. Alguns, per prejudicis o per ignorància, poden arribar a comprar aquest discurs que diu que “al seu fill a l’escola el tornaran homosexual”.

Jo li diria qualsevol pare o a qualsevol mare que tingui aquesta por, que si el seu fill o filla és heterosexual, l’escola no ho canviarà. Continuarà sent heterosexual per més que tingui xerrades LGTB i per més que tingui una educació sexual inclusiva. Ara, serà un heterosexual amb menys prejudicis i no li farà mal als seus companys que no ho són. Serà, també, un adult menys violent, i en el cas dels homes, tindrà una masculinitat més saludable. I si el seu fill és homosexual, el que passarà és que gràcies a una bona educació sexual inclusiva, tindrà una infància i una adolescència més feliç.

Bruno Bimbi, com t’imagines aquest “fi de l’armari” del qual hem parlat?

Jo crec que algun dia arribarem a la indiferència. Algun dia arribarem a aquell moment en què la teva orientació sexual sigui tan rellevant com el color del teu pèl o el color dels ulls, o si ets del Barça o del Reial Madrid, o quin tipus de cervesa t’agrada.

Afegitó d’Onada Feminista

Amb motiu del mes de l’orgull LGTB+, Onada Feminista dedica gran part dels seus esforços a la creació de periodisme i continguts en relació amb el col·lectiu. Al llarg del més s’han publicat reportatges, articles i entrevistes:
– La gent gran LGTBI té més risc de patir soledat
– Els disturbis de Stonewall, la lluita de les trans que va fundar el moviment pels drets LGTBI
Dissidència de la dissidència: visibilitat romaní en el moviment LGTBI
– La comoditat que m’era privilegi
– Dulceida va accelerar la meva sortida de l’armari
“Se’ns vol construir, però no se’ns vol deixar construir”: la representació LGTBI als mitjans de comunicació
– Lidia García: “Les lesbianes al folklore existeixen i estan per totes bandes
– Ana Polo: “De petita pensava que no podia ser lesbiana per ser femenina i portar vestits
José Cuadrado: “La ploma és bonica. Si la tens, l’has de treure”
– Temors i amors van de la mà com hi van el dolor i la glòria
– Margarida Borràs, la primera dona trans executada a València

– 5 situacions bifòbiques que encara es perpetuen
– Llei Trans per a dummies
Així com els programes de ràdio sobre bisexualitat, lesbianisme i trans.

Tags:
Laia Patau Fabrés

Estudiant de Periodisme a la UAB amb menció en Ciberperiodisme i noves plataformes digitals.

  • 1

Leave a Comment

Your email address will not be published. Required fields are marked *