LOADING

Type to search

Societat

Anneke Necro: “Tothom té desig i tothom és desitjable d’alguna manera”

Share
Anneke Necro Porno

Anneke Necro, directora i actriu de cinema porno feminista. Foto: Anneke Necro

El porno és un dels grans tabús de la nostra societat. Tot i ser així, són moltes les persones que hi recorren per aprendre sobre sexualitat. Anneke Necro és una directora i actriu de porno feminista amb anhel de canviar la concepció tradicional de la pornografia. La indústria actualment es troba en uns moments complicats: combatre les pàgines gratuïtes de cinema porno és una tasca molt difícil. I no només això, acabar amb els estigmes cap a les performers, els riscos per a la salut de les treballadores, la precarietat econòmica, la inexistència de contractes laborals o les desigualtats entre persones, són alguns dels aspectes que envolten la pornografia.

El porno és un tabú en la majoria dels casos, creus que hauria d’educar sexualment?

Jo crec que no, l’objectiu del cinema pornogràfic no és el d’educar-nos. Aquesta és la funció de la sexualitat, que per això existeix, però resulta que és un tabú en la nostra societat. Aleshores és quan ve el problema, les persones tenim una gran falta d’informació i el camí més fàcil és recórrer al porno. D’aquesta manera la societat pensa que és el porno qui està ensenyant malament. Cal tenir en compte que la pornografía, al cap i a la fi, no deixa de ser la part visual, cultural i d’entreteniment que té el sexe.

És possible que una part de la societat cregui que l’ofici de “treballadora sexual” només el duen a terme les persones que treballen en la prostitució. Els actors i les actrius són treballadores sexuals?

És clar, evidentment. Estem treballant amb la nostra sexualitat. Primer, perquè estem mantenint relacions sexuals amb una altra persona i després, que aquesta relació queda gravada perquè sigui visionada per una tercera persona. Fins i tot podríem dir que som meta treballadores sexuals. És un error pensar que no ho som, perquè el treball sexual engloba molts àmbits, la prostitució, els shows amb les webcams, les massatgistes eròtiques, els stripteases i evidentment el porno. 

Si considerem que els actors i actrius porno sou meta treballadores hauríeu de gaudir d’un tracte excel·lent per part de les productores, és així?

No, partim de la base que la dona en el cinema porno clarament pateix una desigualtat en comparació amb l’home. Els tipus de guions que més venen són aquells que la dona té un paper actiu en les escenes. També cal tenir en compte que l’home possiblement s’ha de passar un rodatge de cinc o sis hores amb el penis erecte. S’ha de punxar el penis i prendre pastilles. Un fet que no és natural. Les noies a vegades, per fer per exemple triple anals, han de prendre com unes pastilles que les dilaten i que poden causar desbarraments. El maltracte laboral és mutu.

“Les persones tenim una gran falta d’informació i el camí més fàcil és recórrer al porno”

Treballar amb la sexualitat pot posar en risc la vostra salut. Per estar protegides haurieu de tenir alguna assegurança mèdica. Esteu donades d’alta com a treballadores que sou?

No tenim ni convenis col·lectius. No constem com a treballadores. Et pots donar d’alta com autònoma amb un treball relacionat com el sector de l’estilisme. Però és clar, no és veritat. Per part de les productores et donen d’alta en altres sectors, com l’audiovisual o quin sigui. Igualment és un problema si de cop i volta, per exemple, cau un llum del rodatge, aquests contractes no et cobreixen de cap manera. Com tampoc s’estipulen les hores que pots treballar en un rodatge, ni la quantitat de diners que cobres per hora. Per tant, aquests contractes, són com falsos contractes.

Se sap que de mitjana per fer una escena, un actor cobra 400 euros, mentre que una actriu 600. Perquè el sou dels homes és més baix?

És una altra forma del masclisme. Es considera que l’home s’ho passa bé tenint relacions sexuals i és un error, perquè no deixa de ser una feina. Una feina amb condicions molt dures. D’altra banda, és molt difícil trobar a dones que vulguin gravar una escena, estem més estigmatitzades. Si vols convèncer a una dona perquè faci una escena porno, l’has de pagar bé, si no, no t’ho farà.

Aquests mesos de confinament s’ha aturat tot, els rodatges de cinema inclosos. Per aquesta raó s’ha implantat el teletreball, des del vostre sector s’ha posat en pràctica? 

La gent qui ens dediquem al porno ja fa anys que practiquem el teletreball. Ara amb la crisi de la COVID-19 s’ha augmentat molt aquesta pràctica perquè amb els rodatges aturats només es poden ingressar diners d’aquesta manera. A més, cada cop es treballa menys amb productores i més per tu mateixa. El boom de les pàgines web gratuïtes com Pornhub ha fet molt mal a la indústria i les productores. Aquestes volen guanyar diners de la forma més fàcil i això genera que hi hagi pitjors produccions, contractes laborals inexistents…. Després de la pandèmia intueixo que es viurà un escenari complicat. Abans havíem de pagar de la nostra butxaca uns tests del VIH que valen 120 euros, ara se sumaran els de la COVID-19. 

Per aquesta raó, ja fa temps que es busca una manera de fer produccions pròpies i vendre-les. El teletreball és una de les formes. Hi ha una sèrie de plataformes que ho permeten fer o si no també hi ha performers que obren la seva pàgina web i si la usuària vol un vídeo, contacta amb ella i paga pel contingut. 

“Les noies a vegades, per fer per exemple triple anals, han de prendre com unes pastilles que les dilaten i que poden causar desbarrament”

Si parlem que el boom de les pàgines web gratuïtes ha perjudicat a la indústria i ara es fan pitjors produccions, com ha afectat això a la representació de la diversitat?

No es representa perquè no els hi surt a compte. Representar la diversitat surt molt car, significa perdre molts diners. S’han de renovar moltes coses dins la indústria, però les persones que consumeixen porno també han d’exigir-ho. Perquè a mi em passa, com a directora m’agradaria representar el porno que vull veure, treballar amb fantasies fora del sexe genital o mostrar alguna cosa més sensorial. Però sobretot, treballar amb la diversitat i amb discursos polítics darrere, perquè entenc que tothom té desig i tothom és desitjable d’alguna manera. A més, no ens hem d’oblidar que un rodatge, pels qui hi treballem precàriament, ens costa molts diners. Al final et queda fer les coses normatives i que saps que es vendran. És tristíssim. 

Encara que ara hi hagi pitjors produccions, gran part de la societat sempre ha dubtat sobre on posicionar el cinema porno, si en la realitat o en la ficció. Possiblement l’existència de límits podrien ajudar a entendre el porno d’una manera o d’una altra. Hi ha limitacions a l’hora de gravar escenes pornogràfiques?

Sí, n’hi ha i hauria de ser obligatori que n’hi hagués sempre. El problema és que actualment costa molt trobar els límits si prenem per exemple les pàgines web gratuïtes. Aquest fet ve en conseqüència dels vídeos gratuïts que podem trobar a internet. Perquè a mi em demanen mil controls per fer una producció, com per exemple que sóc major d’edat, que les actrius no van drogades, que tothom és conscient que es troba gravant una escena de porno, entre d’altres. En canvi, jo puc fer-me un perfil a alguna pàgina web gratuïta i penjar el contingut que jo vulgui i ningú em demana cap control ni cap paper. Per aquesta raó passen les barbaritats que passen.

Les violacions o els abusos formen part d’aquestes barbaritats que comentes?

Sí, òbviament. Aquestes pràctiques han de ser un límit dins la indústria. Per exemple, fa un temps es va publicar un vídeo d’una violació a una nena de Florida. Aquest va estar disponible a una web gratuïta durant mesos. Quan per fi la productora va cedir a treure’l, dos mesos després ja tornava a estar penjat. És aleshores quan la gent que consumeix porno s’esgarrifa del que veu i té la mirada que té sobre la pornografía. Cal ser conscients que aquest contingut no ha estat fet per una productora. Qualsevol persona ara mateix amb un mòbil pot fer el que vulgui.

Si voleu saber més sobre pornografia i educació sexual podeu escoltar el programa que Onada Feminista va dedicar al tema, on també es va entrevistar a Noemí Casquet.

Tags:
Mireia Capdevila

Estudiant de Periodisme a la UAB.

  • 1

Leave a Comment

Your email address will not be published. Required fields are marked *