LOADING

Type to search

Societat

Ana Polo: “De petita pensava que no podia ser lesbiana per ser femenina i portar vestits”

Share
Ana Polo - lesbiana

Foto: Instagram @anapolo_

L’Ana Polo és periodista, humorista, reportera, guionista i feminista. Utilitza l’humor per a reivindicar tots aquells temes que desperten en ella indignació. Els seus monòlegs de temàtica feminista desmunten qualsevol construcció social i normativa. Aquesta entrevista s’ha realitzat en el marc de continguts sobre el col·lectiu LGTBI (més informació al final de l’entrevista) que estem publicant aquest mes. Polo va ser una de les testimonis del programa de ràdio que vam emetre el passat 6 de juny sobre lesbianisme.

Què en penses del terme ‘lesbianisme’?

Sento com si ho estigués dient algú que està molt en contra del lesbianisme. Perquè suposo que tenim integrat que s’ha dit sempre per criticar-ho. No se n’ha parlat mai des d’un lloc positiu i per tant la paraula que en teoria és neutra, no la tenim associada a ser lesbiana. Ho tenim com si sempre es parlés des de l’altra banda. O sigui que ja em sembla bé utilitzar-la i utilitzar-la per bé, perquè al final és la paraula, no?

Ets periodista i humorista. Hi ha algun motiu a través del qual decideixes reivindicar a través de l’humor?

El que a mi em passa és que em costa bastant fer broma d’alguna cosa que no m’indigni. És a dir, a mi l’humor sempre de manera natural m’ha sortit quan alguna cosa m’ha indignat i quan he anat agafant consciència feminista. Ha sigut com una cosa que ha anat junta. El moment en què jo em plantejo pujar a l’escenari i fer un monòleg va ser sobretot perquè la meva amiga Maria Rovira (Oye Sherman) em va animar moltíssim. Per a mi és molt natural fer humor reivindicant, és que crec que no ho sé fer d’una altra manera. Jo crec que no ho puc dissociar. 

A través de l’humor és més fàcil alliberar-se. És més fàcil que el missatge entri, perquè la gent està més relaxada. Creus que hi ha límits a l’humor?

Per a mi el límit sempre és no oprimir a ningú. Jo he de ser conscient dels meus privilegis, perquè en tinc, i llavors el meu límit és no utilitzar aquests privilegis o no fer veure que no els tinc per continuar fent broma o oprimint els col·lectius que sempre han estat oprimits. On vigilo molt és en no fer cap broma racista classista, trànsfoba…, perquè són eixos que no em travessen i és fàcil que en algun moment, amb l’automàtic de tot el que he anat veient des que soc petita a nivell cultural, alguna cosa acabi sortint. He d’estar molt atenta.

Abans de fer els meus monòlegs ja he explicat la història a algú, per veure si arriba. Potser hi ha coses que de natural em surten, perquè tinc aquests mecanismes automàtics, però he de ser prou conscient com per a revisar-me i dir, ‘bé, això que estic dient, no’. Per exemple, jo parlo de la regla i penso revisa’t, perquè potser el que dius ho pot escoltar una dona trans o un noi trans i es poden estar sentint malament, ofesos o els pots estar fent sentir que no encaixen. Com diu la Brigitte Vasallo, “l’humor ha de ser cap a dins o cap a dalt, perquè si no, és opressió.”

Per tant aquests límits no considero que siguin una súper limitació. És més, si són una limitació, són una limitació que jo m’imposo perquè jo vull contribuir a fer que el món sigui un lloc millor. Llavors quin sentit té que jo en els meus monòlegs reivindiqui des d’un punt de vista feminista, si després estic oprimint o ofenent altres col·lectius? Seria molt hipòcrita. I això no vol dir que sempre ho aconsegueixi. Estic segura que al principi, sobretot quan començava, algunes coses que deia ara les escolto i penso que les podria haver dit d’una altra manera. Vas aprenent, perquè és deconstrucció i treball personal.

“El feminisme per a mi no és ‘mujeres al poder’, perquè ni això és Sexo en Nueva York, ni és 2001”

Vaig assistir a un monòleg que vas fer a Cal Trajo fa uns mesos, a Vilanova i la Geltrú. I em va agradar molt perquè explicaves la teva experiència com a lesbiana en societat i ho feies sense fer referència a cap estereotip. Trobo que això és molt difícil de fer.

És el que deia: potser en el meu tipus de monòleg, si dura una hora, no t’estàs rient tota l’hora. Tampoc busco això, busco que tinguis moments on riguis i d’altres on diguis ‘hòstia, és veritat’. Potser faig una broma i després automàticament he de fer una acotació perquè aquesta broma no sembli trànsfoba, per exemple. Bé, és vigilar i jo crec que si es vol, es pot. Tota aquesta gent que es queixa és perquè no li dóna la gana de posar-se i dir, vaig a fer alguna cosa diferent, alguna cosa que no s’ha fet tota la vida. És un petit esforç, però és necessari perquè si no, no tindria sentit.

Per a mi l’etiqueta feminista, que ara està tan de moda, és una responsabilitat sobre totes les coses. A molts monòlegs meus posa ‘monòleg feminista’, que és una cosa que també de vegades dic, bé, per què no poden posar simplement monòleg amb Ana Polo? No cal justificar que sóc feminista perquè sóc una dona i estic fent un monòleg. Hi ha aquesta idea de ‘El feminisme és mujeres al poder’. No, el feminisme per a mi no és ‘mujeres al poder’, perquè ni això és Sexo en Nueva York, ni és 2001. Crec que han passat vint anys per alguna cosa, hem evolucionat.

Clar, això em recorda molt a això que diuen que si et consideres feminista has de ser lesbiana, perquè és el súmmum del feminisme.

Bé, és un estereotip com una catedral, no? Ets feminista, odies els homes i com que odies els homes, ets lesbiana. Evidentment això no és així. Hi ha moltes feministes que el seu desig encara està enfocat cap als homes i no passa absolutament res. És veritat que per ser lesbiana t’has de desempallegar de la mirada de l’home i de voler agradar a l’home.

Clar, jo parlo del que ha sigut ser lesbiana per mi, que és un cas molt concret. Hi haurà algunes coses que representaran a moltes, però hi haurà d’altres que no, perquè jo sóc una persona que sóc lesbiana, però no m’ho he permès fins fa dos anys. Això no té res a veure amb una persona que ha sigut obertament lesbiana durant la seva adolescència i que segurament ha patit unes coses diferents de les que jo vaig patir. De petita pensava que no podia ser lesbiana per ser femenina i portar vestits. A part que pensava que no em podien agradar les dones perquè el normal és que t’agradin els homes i jo volia encaixar i no ser rara. A més a mi a l’escola em feien molt bullying, era tota una lluita per no sobresortir. Clar, tot això passa per l’heteronorma.

“Sóc moltes més coses a part de lesbiana”

Llegia a una entrevista que et van fer que deies que t’hagués agradat que t’expliquessin tot això. Com ho explicaries tu ara a nenes, adolescents o joves?

A mi el que m’agradaria és que quan tenim una criatura a prop, nebots, fills, el que sigui, igual que ens preguntem amb curiositat: serà bombera, empresària, perruquera? Doncs pensar, què li agradarà: els nois, les noies o les persones en general? Com una cosa més d’innocència, perquè crec que hi ha encara una mica de judici en molts pares i mares. Per sort cada vegada menys, però crec que encara queda molt per fer. És allò de dir, no passa res si la meva filla és lesbiana, però millor que no perquè així la seva vida serà més fàcil perquè seguirà la norma. Però clar al final la teva vida és més fàcil si tu pots ser vulnerable. Això per a mi és com la primera cosa que et farà la vida fàcil. S’ha de normalitzar i viure amb normalitat.

Ahir vaig veure el meu nebot i jo he passat el confinament a casa de la meva parella. Ell em va dir: que te’n vas a casa? I li vaig dir que me n’anava a casa de la Sandra, que és la meva nòvia. O sigui, jo li intento dir tal qual perquè al final ell és petit i està aprenent com és el món, per tant, que millor que ho vegi des de petit. No amagar-nos també és una cosa que ajuda molt perquè crea referents. Crec que s’ha d’explicar com una cosa normal i no s’ha de dir “resulta que la tita Ana té una nòvia en comptes d’un nòvio”, perquè això ja és vestir ser lesbiana d’una cosa que és excepcional, artificial. Que no sigui un tema, perquè jo sóc moltes més coses a part de lesbiana.

“Estic segura que si hagués tingut més referents i més diversos no hagués estat tants anys renunciant al meu desig, perquè final és una renúncia a tu”

També la importància de tenir referents de proximitat que normalitzin el lesbianisme en el teu dia a dia i entorn.

Totalment. Ja et dic, fa dos anys que vaig començar a permetre’m ser lesbiana. Jo feia molt que ho havia pensat. Hi havia moltes noies que m’havien agradat, però jo deia: no, això no pot ser. Era com una veu molt soterrada dins meu. Era curiós però molt constant alhora, com una gota. Jo estic segura que si hagués tingut més referents i més diversos no hagués estat tants anys renunciant al meu desig, perquè final és una renúncia a tu. Clar, és molt fort. És com una auto-lesió que t’estàs fent tu a tu mateixa i és molt dur quan te n’adones. Jo he intentat estar amb nois i tota aquesta lluita perquè el meu desig fos normatiu m’ha posat en situacions on jo no volia estar.

En el meu cas, tinc vint-i-un anys i he crescut rodejada de revistes com la Bravo que només reprodueixen models relacionals heteronormatius i unes dinàmiques relacionals que probablement no són les adequades. I per altra banda, considero que és molt diferent lligar amb nois i lligar amb noies. És un altre món.

Per a mi sobretot és que en el moment de relacionar-me amb una noia a nivell sexo afectiu, el que em va desaparèixer sobretot era una certa violència molt subtil però violència de jerarquia. Jo quan estava amb nois estava molt enfocada a satisfer-los en tots els sentits. És com que jo no importava, perquè el que importava era estar amb ells, perquè em donaven una validació. A més, vivim en aquest món on sembla que si no tens parella tens un problema. Tot el que se’ns diu és que hem d’estar juntes dues persones, perquè si no la teva vida no té sentit i és un fracàs i bla bla. Jo volia rebre l’atenció dels nois, però després quan em tocava interactuar amb ells em paralitzava.

La primera vegada que vaig embolicar-me amb un noi me’n vaig anar a plorar al lavabo, perquè no volia haver fet allò. Ara ho veig. I relacionar-me amb una noia és una cosa d’igual a igual. Després és evident que a les relacions lesbianes també hi ha dinàmiques de poder, com a totes les relacions. Em sorprenc amb pensaments d’amor romàntic que no he vist entre dues noies però ho reprodueixo igual perquè és el que he mamat. Hi ha molt per treballar-nos. Però sí que hi ha una cosa de poder ser vulnerable i això amb un noi mai ho havia sentit així. Al final, igual que hi ha una jerarquia social de què els homes estan per sobre de les dones, a les relacions també.

A més, entre noies hi ha com aquesta idea que a més de ser parella pots ser amiga, ja no estàs jerarquitzant la figura de tenir una parella per sobre de tot. Això desapareix. 

Jo crec que és això, que és una cosa més d’igual a igual i per tant és més sana. I la gestió emocional és diferent, és un altre ritme, to, color. És molt més càlid, amb molta més vulnerabilitat, més respecte, més escolta. Evidentment també em sento així perquè és el que jo volia, però tampoc no ho és per tothom. Però hi ha molta gent que diu ‘ai, fes-te lesbiana’. Clar, no sé si pots fer-te lesbiana, crec que el desig és una construcció, però no sé jo si aquesta construcció està massa dins nostre com per de cop dir: em faig lesbiana. Jo crec que no, crec que va més endins.

En el meu cas, al principi de fer-me lesbiana una persona em va dir: ‘ostres Ana, perquè has trigat tant si ara ja tothom és gai i lesbiana?’. Jo per sort encara no he patit una agressió lesbòfoba i espero no haver-la de patir mai, però això passa. I no només lesbòfoba, agressions homòfobes i trànsfobes. Ens continuen fent de tot, com podem dir que ja estem bé només per veure un personatge gai a la tele? Em van dir, clar tu poses telecinco i està ple de gais. I aquesta és una altra, per començar està ple de gais i no de lesbianes. Fer una llista de 10 lesbianes i potser a la gent li costa fer aquesta llista. Després surt Alba Flores menjant-se la boca i diuen “con su amiga”. Mira, no és “su amiga”. Al·lucino que la gent pugui dir que ja estem bé, per què? Per què no ens hem d’amagar les vint-i-quatre hores del dia? Jo vull estar amb tots els meus drets, intactes, no una miqueta millor del que estàvem.

Afegitó d’Onada Feminista

Amb motiu del mes de l’orgull LGTB+, Onada Feminista dedica gran part dels seus esforços a la creació de periodisme i continguts en relació amb el col·lectiu. Al llarg del més s’han publicat reportatges, articles i entrevistes:
– La gent gran LGTBI té més risc de patir soledat
– Els disturbis de Stonewall, la lluita de les trans que va fundar el moviment pels drets LGTBI
Dissidència de la dissidència: visibilitat romaní en el moviment LGTBI
– La comoditat que m’era privilegi
– Dulceida va accelerar la meva sortida de l’armari
“Se’ns vol construir, però no se’ns vol deixar construir”: la representació LGTBI als mitjans de comunicació
– Lidia García: “Les lesbianes al folklore existeixen i estan per totes bandes
– José Cuadrado: “La ploma és bonica. Si la tens, l’has de treure”
Bruno Bimbi: “Quan a una companya teva li disparen quatre trets al cap t’adones que la cosa va de debò”
– Temors i amors van de la mà com hi van el dolor i la glòria
– 5 situacions bifòbiques que encara es perpetuen
– Margarida Borràs, la primera dona trans executada a València

– Llei Trans per a dummies
Així com els programes de ràdio sobre bisexualitat, lesbianisme i trans.

Tags:
Clara López García

Estudiant de Periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona

  • 1

Leave a Comment

Your email address will not be published. Required fields are marked *