LOADING

Type to search

Opinió Política

Allò personal és polític tot i no voler-ho

Share
Allò personal és polític - Mar Sifre Rigol

Allò personal és polític. Foto: Mireia Coca i Puig @mireia620

Les paraules se les emporta el vent, “obras son amores y no buenas razones” -que diríem en castellà- i allò personal és polític. Va haver-hi un temps on jo pensava que les paraules tenien un valor incalculable, que l’amor es podia demostrar sense fets i que allò privat no tenia per què passar a ser lluita política. Però vaig madurar, per sort o per desgràcia, i la mera existència em va fer adonar de com d’equivocada estava. Sovint allò personal passa a ser polític sense ni tan sols pretendre-ho.

Vaig obrir els ulls poc després de sortir de l’armari. Embolicar-me amb una noia a un espai públic per mi no tenia cap més valor que quan ho feia amb un noi, però per aquells que ens rodejaven suposava quelcom que els alterava. Des de mirades a comentaris passant per agressions verbals. Va ser en aquell moment quan allò personal es va convertir en polític. Anar de la mà amb algú no hauria de ser més que això, però quan ho faig al carrer amb una noia es converteix, involuntàriament, en un acte reivindicatiu. Les alarmes s’activen: són lesbianes. De fet, últimament en el meu cas són bisexuals, però aquest és un altre tema a tractar.

El mateix passa amb la depilació. El moviment feminista ha estat crucial perquè jo aprengués a estimar i mostrar el meu cos amb pèls, però vaig prendre la decisió per pura comoditat. Sincerament i de tot cor: no em depilo les cames perquè em fa molta mandra. Ho trobo una pèrdua de temps i de diners, i mai me’n sobren ni l’un ni l’altre. Semblen raons legítimes per no voler-se depilar, però encara així rebo mirades, comentaris i rialletes de burla i desaprovació. Més dels que voldria, tot sigui dit.

La meva vida personal m’ha portat a fer petons a noies mentre flirtegem al carrer, possiblement una de les coses que més feliç em fa, i a tenir les cames plenes de pèls, que aconsegueixen dissimular que aquest estiu tampoc m’he posat morena. Sortir de la norma cisheteropatriarcal -també aquí s’inclou l’estètica- té molts costs, un d’ells és el desgast. La gent se sorprèn quan dic que darrere de la meva bisexualitat no hi ha res més que l’atracció que sento cap a dones i homes. Potser esperen una història envoltada de traumes que no els trenquin massa els esquemes. Això sí, és esgotador haver de donar explicacions per tot, per això és legítim que hi hagi qui no vulgui exposar-se.

Allò personal és polític, encara que sigui per mera supervivència. Va bé aprendre-ho per ser conscients des d’on ens atacaran per fer-nos més dèbils. Les decisions que prenem marquen la nostra vida i com ens relacionem en societat. De poc serveix tenir un discurs construït en favor de col·lectius oprimits si després seguim perpetuant actituds masclistes, racistes o lgtbifòbiques. És cert que tampoc podem canviar el món i a nosaltres mateixes d’avui per demà, però per algun lloc haurem de començar. Ser conseqüents no és pas un mal inici.

Tags:
Mar Sifre Rigol

Estudiant de Periodisme a la UAB. Mínor en Estudis de Gènere. Locutora i Editora Web a Onada Feminista.

  • 1

Leave a Comment

Your email address will not be published. Required fields are marked *